Final del dietari

La meva estada a Londres ha acabat i des d’avui torno a viure a l’antiga capital d’Espanya. També m’he reincorporat a Medina, on he estat magníficament acollit per tothom. En aquestes circumstàncies el dietari s’ha d’acabar. Potser l’any vinent hi haurà un altre, o potser no. En tot cas, reprendrem el vell que, atès els resultats del concurs de trasllats, tampoc li queden gaire més de tres mesos de vida. De Londres, m’he deixat molt per explicar, però que hi farem. Entremig he estat a Nàpols i d’això n’intentaré dir alguna cosa més endavant, perquè acabat d’arribar, torno a anar de corcoll. Bé per cloure recordar que el darrer dia de la meva estada, m’ho vaig passar d’allò més bé, al south bank seguint un concert d’homenatge a George Gerswhin, una figura que indiscutiblement ha fet el mon millor, tot enllaçant amb el fet que avui és el centenari aniversari de la que, des del meu punt de vista, ha estat la figura femenina més important de la música americana del segle anterior. Ho podeu sentir aquí.

the soul of the marionette

El darrer llibre de Gray comença donant la raó a Borges, el qual comentà que tot i ser un fet la victòria del cristianisme sobre el gnosticisme, hom podia pensar en una revenja dels segons. Per Gray, aquesta és la clau principal per pensar en un temps paradoxal el nostre, on, mentre, d’una banda, es nega totalment la possibilitat del lliure albir, incompatible amb la major part dels models científics vigents, es segueix mantenint la il·lusió de què el coneixement és alliberador. La situació és anàloga a la dels pensadors del gnosticisme presoners en una naturalesa demoníaca, però esperançats en adquirir un coneixement que els permeti fugir d’aquest món. Per a Gray, el titella és el símbol de la condició humana, tal i com ens ho mostra una relat de l’alemany Kleist. El titella sembla un exemple de manca de llibertat, però és el seu sotmetiment al titellaire allò que el lliura de la força de la gravetat. En el cas dels humans, la gravetat equival a la llibertat d’elecció, feta sempre quasi a cegues, que constitueix l’element que ens fa pensar la naturalesa humana com essencialment fal·lible. La relació amb el gnosticisme serveix per il·lustrar el caràcter paradoxal de la il·lustració, la qual s’interpreta com lluita contra la foscor, però dóna per suposat quelcom que no sembla ser el cas: que els humans refusen la foscor. És el mateix problema que pels cristians constitueix el mal, però sense la consciència, que si tenen els cristians, de la seva impossible solució. A partir d’aquestes idees la primera part analitza alguns autors dels dos segles anteriors, la temàtica dels quals juga o s’inspira en aquesta connexió amb el gnosticisme. Els autors citats són Leopardi, E. A. Poe, Meynrik, Borges, Lem, Philip K. Dick, Strugatski (l’autor de la novel·la que inspirà el film de Tarkovski Stalker). Tots ells revelen influències diverses del gnosticisme i serveixen per il·lustrat la idea de Gray del caràcter gratuït de concebre una humanitat capaç de superar-se ella mateixa.

La segona part comença amb una comparació amb els asteques, l’experiència històrica dels quals constitueix per a Gray una refutació de la filosofia política hobbesiana, és a dir, de la filosofia política moderna. Per a Hobbes l’estat es fundà en por a la mort i la necessitat de defugir una mort violenta, però els asteques durant un parell de segles bastiren un estat que no oferia res de tot això, sinó tot el contrari. Em aquestes pàgines desenvolupa obertament una polèmica amb Pinker, l’autor que als darrers anys esta simbolitzant de millor manera les il·lusions il·lustrades, tot defensant que el mon contemporani es caracteritza pel retrocés de la violència, una tesi considerada com radicalment oposada a qualsevol consideració cabdal de l’experiència per Gray. Els asteques, per ell, eren menys ingenus que nosaltres. No aspiraven a suprimir l’horror, simplement ho acceptaven. A la nostra situació, la tendència sacrificial i la perspectiva d’una economia on l’element humà està esdevenint cada cop més redundant, ens assenyalen una perspectiva del tot inquietant, en aquest sentit les velles il·lusions poden complir-se. L’ obsolescència dels humans sembla cada cop més propera, tot i que un món de màquines o d’humans molt semblants a les màquines, difícilment podrà ser vist com una redempció. En aquest sentit moltes de les tesis desenvolupades per Debord semblen pertinents per mostrar com es fonamenta un dels elements fonamental que legitimen el nostre estat de coses, mostrar el món com caòtic i el nostre estat com relativament segur, allò que constitueix la feina essencial dels mitjans de comunicació.

La tercera part redefineix la tesi principal, partint de la base que no existeix res semblant a una visió científica del món, perquè la ciència només és un mètode, una manera de fer. La ciència, així, només pot substituir la religió des d’un malentès. Unes il·lusions que estan en el nostre nucli des del cristianisme, ja que és molt difícil de trobar als filòsofs de l’antiguitat. La seva proposta final es evidentment desfer-se de la il·lusió gnòstica, cosa que per Gray només pot fer-se renunciant a imposar un sentit a la vida, acontentar-se amb deixar el sentit anar i venir. Una proposta semblant a la sentència final de Straw dogs, que acaba preguntant-se si el sentit de la vida està només en mirar.

El Geffrie Museum

Una bona manera de passar una estona de profit a Londres és el Geffrie, un museu dedicat al concepte de llar (Home Museum). És al barri de Hackney, és a dir, un lloc on només es poden trobar turistes que estiguin molt i molt perduts. El museu està situat en un bloc de cases destinades a la caritat, edificades al segle XVII. Com podeu veure és una dotzena de cases on cadascú dels beneficiaris, vells indigents, gaudia d’una habitació individual. El front té un ampli pati i tota la part posterior té un, molt cuidat i reconstruït al la manera del XVIII jardí,; un autèntic oasi en una zona de la ciutat que fa poc honor a la fama de Londres com a ciutat verda. Dins del museu hi ha recreació de sales d’estar de dotze períodes històrics, les qual són utilitzades com a base per a explicar en cada època les condicions de vida material de les classes mitjanes. La primera fóra del segle XVII i l’última fora un loft fet d’un edifici industrial en desús, característica dels anys 90. L’edifici de l’època edwardiana es presentava en un planta que podria ser el de la meva antiga residència de Saltram Crescent amb la petita diferència de què l’edifici fou fet per a una família i a començaments d’aquest segle érem tres famílies (tot i així, vivíem segurament menys gent que quan havia una sola família).

Hi ha un espai també, al subsòl, per exposicions temporals i la que fan aquesta primavera és prou interessant, les llars dels sense llar (the homes of the homeless: seeking shelter in victorian London). Tracta de la qüestió de la gent sense accés a la vivenda en el Londres victorià i presenta molts documents gràfics i documentació original de les institucions que tractaren aquestes qüestions. Es divideix en cinc àrees que són les solucions bàsiques pels que no tenien on aixoplugar-se: el carrer, els refugis de beneficència, les workhouses, les lodging house i les lodging model houses Les segones eren llocs d’emergència on només es podia restar una nit. Les Workhouses eren per alguns, entre els quals crec que és Orwell, precedents directes dels camps de concentració. Serien l’equivalent als nostres asils i la relació amb els camps no només està basada en el tracte ofert als residents, sinó a la consideració moral de culpables que en tenien, doncs els tractament dels pobres era semblant al que es podria donar a un gènere humà inferior. De fet que els pobres eren un raça inferior, era una tesi defensada per científics seriosos, acadèmics i universitaris, del moment. Les altres institucions oferien un tracte més digne i eren sovint fruit de l’esforç de grups cristians com l’exèrcit de salvació.

Tot això està molt bé, per saber on estàvem, però certament té connexió també amb com estem. Algunes d’aquestes institucions encara funcionen i als carrers de Londres dorm molta gent pel carrer. Per això, el museu ha treballat amb algunes de les institucions dedicades a intentar ajudar la gent amb aquesta situació i especialment el jovent (cosa que a l’època victoriana passava poc. Els papers s’han invertit) i una part de l’exposició consisteix en les reflexions sobre l’exposició fetes per joves que han viscut en aquesta situació. En tot cas, si en teniu curiositat, aquí podeu veure algunes de les imatges més significatives.

Reflexions retardades sobre les eleccions andaluses

Molts diaris assenyalaven els magres resultats del PP a Andalusia. Objectivament, no són bons, però em sembla que la victòria socialista els hi dóna una certa esperança no gens il·lusòria. Ahir, Díaz i el seu partit van mostrar que les xarxes de clienteles funcionen. Si funcionen a Andalusia, poden funcionar a les dues Castelles, al país valencià, a Galícia ... A això, cal afegir, i els propers mesos ho confirmaren, que en general em sembla que hi ha una certa bombolla amb els partits nous, els quals pels periodistes d’informació general són una perspectiva tan engrescadora com una bona tempesta pels informadors de meteorologia, quan segurament un fet molt cert és que molta gent utilitza per a votar, quasi exclusivament el criteri de votar els seus, com fem al futbol, un element tan decisiu i fonamental a la nostra educació. D’altra banda és cert que la gent, tampoc és tan idiota, no s’ha cregut això de la recuperació econòmica, però el deteriorament als darrers mesos s’ha aturat i això significa que molta gent de moment està salvada, i, de moment, el moment és l’únic que compta, no estan per a gaires aventures. En resum, dubto molt que la salvació vingui de les urnes i possiblement no hi hagi salvació.

La creació de l'edat daurada: Marriage a la mode

 Hogart

Reynolds

Tots els divendres d’aquesta estada a Londres que ja s’està acabant, he passat els migdies a un curs on el professor Leslie Primo ens intentava explicar algunes claus de la pintura britànica del segle XVIII presentada sota la rúbrica de la invenció d’un edat daurada. El curs més que parlar de qüestions de tècniques pictòrica, ens ha il·lustrat sobre el significat social d’aquestes obres i allò que reflecteixen sobre els debats socials i culturals del moment. Això, ja me n’anava bé, després d’haver estat els dos darrers anys centrat a l’obra d’un autor d’aquells temps com David Hume. Com era d’esperar directament sobre Hume no he aprés res, no era aquest el propòsit, però si que he adquirit algun motiu per incrementar el meu recels sobre la relació efectiva entre la filosofia i el món real (un altre pas en el meu camí de pèrdua de l’única, més o menys, fe que mai hagi tingut).

Hi ha més, però fonamentalment la pintura anglesa del XVIII gira sobre els dos senyors de més amunt, pintats per ells mateixos. En molts sentits són oposats. Reynolds fou el primer president de l’Acadèmia britànica i és el paradigma de la pintura acadèmica. Conreà amb molt d’èxit tots els gèneres llavors de moda, com la pintura històrica, i tot museu amb unes mínimes pretensions en aquesta illa ha de tenir alguna cosa seva. Afortunadament, hi hagué per a tothom. Tot allò que pintà fou sempre valuós, però jo diria que mai és memorable. Hogarth fou exclòs de l’Acadèmia i es considerà que el seu treball no tenia valor estètic. En canvi, gaudí d’un èxit popular i feu diners en gran part gràcies a la popularitat dels seus gravats. Ja en vaig parlar-ne fa un temps, aquí. En el curs, el primer ha sortit una mica per tot arreu (l’ordenació de la matèria era temàtica: els inicis de l’abolicionisme, la invenció del paradís, el culte a la celebritat, la soicetat lunar ..), però les classes més interessants s’han concentrat en el segon, al qual es dedicà una sessió monogràfica. Com és obligat, el curs ha acabat amb una visita a la National Gallery on tots el temps del que disposàvem ha estat emprat en la contemplació de la sèrie Marriage à la mode, on Hogart satiritzà el comportament matrimonial i amorós de les classes britàniques dominants.

La sèrie consta de sis quadres. En el primer veiem una transacció matrimonial on una noia, filla d’un pròsper comerciant ,es donada en matrimoni al descendent d’una família aristocràtica arruïnada. El segon quadre reflecteix la desastrosa vida en comú del matrimoni. El tercer és una visita del jove marit a un metge acompanyat de la seva amant per guarir-se de la sífilis. El quart és una toilette on veiem la, ja, nova vescomtessa passar-s’ho bé mentre sent un castrati cantant a casa seva i és temptada per l’advocat que la distreia al primer quadre. El cinquè, té lloc a un meublé i veiem el vescomte ferit de mort mentre l’advocat fuig per la finestra. El darrer ens mostra el comerciant enfront de la vescomtessa agonitzant que s’acomiada de la seva filla, una criatura malalta i deforme. S’ha suïcidat després d’haver sabut pel diari de l’execució de l’advocat, el seu amant. Podeu veure’ls tots aquí (per cert, molt bé, en un cert sentit millor del que es pot veure en el propi museu). Allò més interessant és la riquesa dels detalls. Varem estar-hi molta estona, perquè no hi ha res de gratuït. Hogath utilitza tot per donar-nos informació i construir el seu relat moral. El qual, des d’un altre punt de vista, de fet ens portà a allò que reflecteixen molt bé les obres de Hume, la convicció de què l’adveniment d’una societat comercial era incompatible amb els codís morals heretats de la tradició

La casa del Doctor Johnson

Ahir vaig veure un altre lloc que m’atreviria a qualificar d’ absolutament indispensable pels interessats a la literatura, la casa del Dr. Johnson. De fet, va viure a 18 domicilis diferents a Londres, però aquí s’hi estigué onze anys i fou el lloc on composà el seu diccionari. El seu emplaçament és sorprenent. Des de Fleet Street, un petit carreró s’endinsa en un laberint de passatges que recorda quina devia ser la configuració de la city en un passat. Hi ha moltes cases del XVIII a Londres, però la majoria són mansions senyorials, Johnson mai no fou ric i de fet varies vegades va estar molt a prop de la presó per deutes. La casa era doncs normaleta. Te tres pisos, a més del soterrani que servia de cuina, però cap dels pisos té més de dues habitacions i tampoc són gaire grans. Hi ha en exposició alguns dels objectes que li pertanyeren i en el seu antic dormitori, ha estat ubicada la biblioteca amb exemplars important, tant del diccionari, com del seus predecessors. Hi molts retrats i gravats de les amistats de Johnson, un home eminentment sociable. Personatges com l’actor Garrick, que havia estat el seu deixeble a les Midlands abans de què tots dos arribessin a Londres, Sir Joshua Reynolds, el seu millor amic malgrat ser wigh i evidentment Boswell, l’home que més ajuda a la seva immortalitat. Entre les moltes figures hi ha un personatge secundari, però en un cert sentit decisiu a la història del pensament: Beattie, també molt amic de Johnson. Beattie composà una refutació de la filosofia de Hume que fou la font mitjançant la qual Kant tingué coneixement del pensament de l’autor del Tractat. Johnson detestava Hume. També hi ha el retrat del seu criat Francis Barber, que li fou regalat a la mort de la seva dóna. Johnson li dóna una bona educació, aprengué grec i llatí, i el convertí en un home lliure a la seva mort. Entre les sorpreses agradables que em deparà la casa, valdria la pena afegir aquest article que vaig llegir al que fa 250 anys era la seva sala de recepció, es l’evocació de la seva figura, i de la de Boswell, feta en un curs de literatura per J.L. Borges, aquí

Retorn a Hamsptead

 William Murray, primer comte de Mansfield

 Pieter van den Broecke , per Franz Haals

Les dues nebodes de Lord Mandfield, el quadre està atribuït a  Johann Zoffany

 La biblioteca

L'autoretrat de Rembrandt

The guitar Player, de Vermeer

Si hom té un dia per estar-s’hi a Londres i no sap ben bé que fer, el meu consell per aprofitar-lo és anar a Hampstead. En aquest barri, allunyat del centre, hi és el major parc de la ciutat amb una zona forestal, tres petits estanys on la gent a l’estiu s’hi banya i la Kenwood House, de la que ja havia parlat fa uns anys, aquí. Dissabte passat vaig tornar-hi i la casa llueix molt millor després de la seva restauració. La col·lecció de pintura segueix, tot i que la seva peça més coneguda, l’autoretrat de Rembrandt, és   temporalment a Amsterdam, però hi ha hagut una restauració completa de la biblioteca, un treball esplèndid de l’arquitecte més significatiu del període Robert Adam.

La casa disposa ara de molta més informació, si abans ens parlava només del propietari que va cedir-la a l’estat anglès, després d’adquirir-la amb el import de la seves accions de Guinnes, ara  s’ha restituït la memòria del primer propietari William Murray, primer comte de Mansfield, que feu el palau per fugir de l’aglomeració londinenca, llavors llunyana. Mansfield fou la principal figura de la jurisprudència britànica del segle i una fita indispensable en la història de la defensa dels drets humans. El 1772 a la seva resolució del cas Sommerset, establí que l’esclavatge no tenia base a la common law i que mai havia estat establert per la llei positiva a Anglaterra, amb la qual cosa obrí les portes per a acabar amb el comerç d’esclaus, 35 anys després. Hom presenta sovint la seva decisió com un exponent de l’avenç de les idees il·lustrades, tot i que els il·lustrats no sempre ho van tenir del tot clar. Hume pensava que els negres eren inferiors mentalment i Kant que el seu esclavatge era natural (quants negres va veure Kant a la seva vida?). Lord Mansfield no tracta la qüestió només en termes jurídiques o abstractes. Era l’oncle i el tutor de Dido Elizabeth Belle, la filla del seu nebot i d’una esclava negra. Dido fou la primera persona de color retratada com una persona lliure, cosa que efectivament fou per la decisió del seu oncle, del tot inhabitual a l’època. La noia fou integrada a la família i rebé una herència apreciable, tot i que no hi era als sopars amb gent de fóra. Cal recordar que a més de ser negra, era il·legítima. La seva història ha estat explicada fa poc en un film, Belle, que no he vist i no sé si ha arribat a Catalunya. 

Sortint del parc, els carrers de Hampstead són perfectes per badar una estona. Poc a veure amb la resta dels carrers de Londres. Molts d’ells mantenen un aire del tot rural que et fa difícil pensar que estàs a la ciutat més gran i més frenètica d’Europa.

Selma

Dissabte passat era el cinquantè aniversari del diumenge de sang a la ciutat de Selma i precisament sense ser-ne conscients VAser el dia que varem triar per veure el film del mateix nom que explica aquests fets històrics. En una primera versió el treball de la directora Ada DuVernay em sembla cinematogràficament ben sòlid. La narració és clara i mai no et permet desconnectar. En un film d’aquestes característiques l’elecció del protagonista sempre és decisiva i el britànic David Oyelowo es mostra com una elecció del tot encertada. En un temps de pseudo-èpica com els que vivim, la rememoració efectuada per Duvernay d’una injustícia i una situació insostenible és del tot emocionant. Però el film, mostra també l’aspecte menys honorable, el fet que d’alguna manera la situació de tensió fos buscada, perquè no fou tant la massacre allò que canvia la història, com el fet que la massacre fos televisada i tothom n’era conscient de que això havia de ser així. La pel·lícula al mostrar els punts de vista, divergents dels de King reflecteix bé l’esperit que Duvernay mostrà en la seva entrevista amb Sigth&Sound i que vull traduir i incloure perquè potser tenim alguna cosa a aprendre: Al capdavall, cadascú mira la història a través de les seves pròpies ulleres. La manera en què vosté i jo recordaren aquesta conversació serà diferent. Si dic que la meva és la correcta, prescindeixo de la seva memòria i prescindeixo de la seva veu i de la seva memòria i això és perillós. M’han agradat especialment la recreació dels discursos de King, malgrat que no siguin exactament els originals per una qüestió de drets d’autor, I l’ús que el film fa de la tradició musical negra americana, fent palès el seu caràcter de suport a la vida comunitària d’aquest grup exclòs. Els articles apareguts a la premsa el passat cap de setmana mostren que malauradament més enllà del dret a vot, garantit finalment pel President Johnson, les coses tampoc han canviat gaire.

Triar o no triar

El meu pare va començar a treballar als catorze anys. No va fer cap tria. La meva mare, el mateix. Era simplement el que hi havia. Jo vaig anar al institut primer i després a la universitat. Atès que no havia anat ningú, i havia certament altres opcions, hi ha va haver tria i el poder anar era positiu. Un senyal d’ascensió professional o d’accedir a bens, una vida d’estudi, altrament improbables. La generació dels meus fills hi anirà majoritàriament a la universitat. No pas perquè aspirin a una vida d’estudi, no tenen gaire idea de que podria ser-ne això. També desconfien de la promoció social o professional, poc congruent amb l’esdevenidor probable. Hi aniran, només i exclusivament perquè és el que hi ha. La mateixa raó per la que ha anat a l’institut. Sense tenir en compte això, tota discussió pedagògica n’esdevé converses de metafísica barata.

El preu del nominalisme

El conservadorisme de Gray té de fet unes arrels filosòfiques molt antigues. Tan antigues com la tradició filosòfica britànica. Si Ockham tenia raó, la revolució és impossible. No hi ha humanitat i si no hi ha humanitat, la humanitat no decideix res, ni té futur, ni té passat. Tot i que certament hi hagueren passats i decisions i hi haurà futurs i noves decisions.

l'ànima del titella

Vaig el dia 26 de febrer a la presentació que John Gray fa del seu darrer llibre, the soul of the marionette, a la LSE. En aquest llibre el seu autor s’enfronta a un dels problemes originals i centrals de la modernitat filosòfica, però no pas de la filosofia, la qüestió de la llibertat. Gray va mostrar-se com un orador competent i amè, però sense haver llegit el llibre, cosa que espero fer la propera pasqua, no em sembla que afegeixi res d’ especialment nou als seus anteriors treballs. Gray és fonamentalment un escèptic, però en un sentit instrumental com ho era Descartes. En el seu cas l’escepticisme és una eina per a lluitar contra les periòdiques onades d’entusiasme provocades per la radicalitat il·lustrada. En aquest sentit, segueix el camí de Hume, iniciat amb la crítica de l’escocès a la filosofia de la història whig. La seva tesi central, amb la que començà la seva exposició, és que el coneixement no és en ell mateix alliberador, tot els nostre segle XX, en pot ser el testimoni de càrrec, i per això la civilització humana és inherentment fràgil. La darrera il·lusió il·lustrada, la redempció per la ciència i la tecnologia, no és menys il·lusòria que qualsevol de les anteriors. No havent-hi possibilitat de planificació, qualsevol decisió ignora allò que podem perdre pel camí. Malgrat declarar-se en el debat posterior com simpatitzant de Syriza, no en tinc cap dubte que la seva posició és quintaessencialment conservadora (és clar que això no és contradictori i pot fins i tot ser positiu pels que pensin que la dualitat entre esquerra i dreta es desvirtua quan es redueix a conservadorisme enfront de progressisme)

Pel que fa la qüestió de la llibertat, el seu punt de vista sembla reformular i reprendre moltes tesis d’autors anteriors. En resum, per Gray la llibertat no existeix perquè estem obligats a triar i a fer la tria sempre mancats de coneixement. Hom pot pensar a Sartre o Spinoza, però el deute que va reconèixer, la seva font d’inspiració, és molt més antiga: el gnosticisme.

Gerda Taro al Cañada Blanch

Gerda Taro ha estat el tema de la darrera reunió del centre Cañada Blanch. La seva figura ha esta presentada per Jane Rogoyska, escriptora i guionista polonesa, que acaba de publicar un llibre sobre la fotògrafa alemanya. Ella ha presentat aquest personatge de vida curta, massa curta, perquè tot just tenia vint i sis anys quan va morir. Parlar-ne amb propietat no és fàcil. Certament sense Gerda, no hi hagués hagut Robert Cappa, i això ja la fa important, però parlar de la pròpia Gerda no és fàcil. La confusió del seu legat amb el de Cappa és total i en un any, i treballant sovint amb mitjans tècnics molt limitats, li fou difícil assolir un estil realment propi. Tanmateix allò més interessant, per la conferenciant i per l’autor d’aquestes línies, és la invenció que Gerda i Robert feren d’ells mateixos. Com varen decidir de deixar de ser Gerta Pohorylle i Endre Ernő Friedmann, dos jueus centreeuropeus, exiliats polítics a Paris gairebé sense recursos per passar a ser, Gerda Taro i Robert Cappa, un famosíssim fotògraf americà i la seva agent de premsa. Res de pobretalla europea sinó glamour gairebé hollywoodenc. Juliol del 36 fos el seu moment decisiu quan a Espanya pogueren satisfer simultàniament el seu compromís polític i les seves expectatives professionals. El coneixement d’aquest període augmentà amb el descobriment dels 4500 negatius de la maleta mexicana,els millors treballs de la qual foren mostrats a Barcelona i Londres, com vaig explicar aquí. 

Segons la conferenciant, mentre Gerda ( o si voleu Gerta) estava a la guerra d’Espanya, el seu compromís amb la causa republicana augmentava i això, de vegades, li feu perdre l’objectivitat. Paul Preston preguntà llavors com una fotografia pot deixar de ser objectiva. La resposta fou que una fotografia sempre implica opcions (que surt i que no surt, com la més fonamental) i aquestes opcions qüestionen l’objectivitat. La resposta és només relativament convincent ja que em sembla que planteja una altra pregunta que, en aquell moment, no vaig encertar plantejar: Com pot ser, llavors, una fotografia objectiva?

drets humans

Però Celine, l’exemple de l’ateisme, és també l’antisemita, l’incitador de l’holocaust. L’evidència dels pamflets que escriví és aclaparadora. No en té defensa el seu cas sense fer el ridícul, grat a alguns intel·lectuals, de dir que en realitat es barallava amb símbols o categories ... magre consol per a qualsevol víctima d’Auschwitz saber que no morí com a individu, sinó com a representant d’una categoria ...  En tot cas, allò que il·lustra perfectament Celine és que si ha mort Déu, no en poden haver tampoc de drets humans; dit de manera més clara, afirmar uns valors com eterns, immutables, incondicionals és afirmar Déu prescindint de les expectatives que l’autor de l’afirmació tingui sobre les religions positives. Això és una dicotomia inacceptable per a tothom que vulgui ser bona persona i simultàniament modern. Hom pot triar llavors el camí husserlià. La invenció és universalitzable i el camí triat es pot imposar. És un camí noble i no necessàriament contradictori. Potser, atès com són els humans actuals, ens sobrevalora una mica. Del humans del futur, si n’hi haurà, no en sabem res.

Tornant a viatjar

Fa gairebé dos mesos que soc aquí. Encara no m’he fet i ja de començar a pensar en la tornada, a Medina del Campo. Bàsicament n’estic fent dues coses. La traducció dels Diàlegs sobre la religió natural tindrà segur una primera versió abans de Pasqua. Haurà estat un treball tan plaent com inútil. M’és del tot impossible imaginar un editor o un lector per a un treball d’aquesta mena. L’altra feina era una presentació del celinià Voyage au bout de la nuit. Havia de ser una cosa petita, un exercici merament escolar, però la lectura del llibre, de fet la segona relectura, em dóna moltes ganes d’anar més enllà. Malauradament un dels vicis adquirits després de 30 anys de, diguem-ne, conreu de la filosofia és a fer un ús massa selectiu de la meva capacitat, quan més va més migrada, de la meva capacitat per a fer atenció. Dit d’una altra manera, d’haver-me cregut la distinció entre la literatura i la filosofia.

Hi ha una tradició novel·lística que amb independència de les creences efectives dels seus autors és cristiana. Rene Girard ens ha il·lustrat prou sobre aquesta opció. En Joan Sales també. Dostoievski n’és la millor mostra. També Cervantes i segurament Proust. Hi ha molts però no clarament tothom. Moby Dick, per exemple, n’és clarament una excepció, també l’obra del reverend Johnathan Swift. La importància del voyage és que defineix clarament el paradigma contrari. És una novel·la radicalment atea. L’itinerari de Ferdinand Bardamu no permet l’afirmació de cap dels valors que associem a la divinitat o en poden esdevenir les seves màscares. Només això, però, no seria prou radical. El voyage és una successió d’escenes de les que sempre es pot deduir una tesi o un principi antropològic i del conjunt se’n dedueix la impossibilitat de la noblesa. No és que no hi hagi demostració de la superioritat d’allò noble sobre allò baix, el límit definidor de la filosofia platònica. És que no existeix aquesta mena de dicotomia, només una naturalesa cega i una humanitat amb pretensions infonamentades.

No estic segur de què llegí, filosòficament parlant, Céline. De segur Schopenhauer i Freud, també possiblement Nietzsche. Tanmateix, si recordem la definició de filosofia de Sòcrates al Fedó, la meditació sobre la mort, n’esdevé impossible negar-ne l’interès, perquè cap altra obra del seu segle es va centrar amb tanta intensitat i radicalitat en aquesta tasca. De fet, el voyage és una molt curiosa barreja de les meditacions dels moralistes francesos, Bardamu no deixa de fer sentències morals a cadascuna de les 45 escenes del llibre que poden ser llegides com entremesos amb un missatge moral, i la novel·la picaresca, la primera que va definir-se des de l’anti-heroi, la inventora del “loser”.És cert que al Lazarillo, per posar-ne l’exemple més palès, no hi mor ningú, però tampoc ningú no hi arriba a viure del tot. Tenen massa feina sobrevivint.

Per Girard la novel·la és un ensenyament sobre el mimetisme que fa de la vida humana un enfern. La superació passa per la transcendència i els finals de les millors novel·les són sempren una porta oberta a l’esperança i la redempció. A una novel·la atea, com el Voyage, no en pot haver esperança; no hi ha lloc per a la redempció. És per això que Troski, crec que amb tota justícia, li negà tot caràcter revolucionari al llibre, enfront dels intel·lectuals d’esquerra que el 1932 pensaven que Celine era un dels seus.

El cansament de ser-hi

Fa una mica menys de vint anys en un temps on estava molt a prop de la depressió vaig llegir la versió catalana del Viatge al fons de la nit de Celine. Em vaig sentir molt identificat amb un paràgraf que vaig anotar amb el destí habitual de totes les meves anotacions: es va perdre. Aquesta temporada, no gaire alegre, estic rellegint-lo, ara en la versió original francesa, i sense gaire dificultat he retrobat el paràgraf. El citaré al final. No cal traduir-lo perquè el llibre té versions a les dues llengües oficial. Es troba a l’escena on Ferdinand comença a treballar a l’hospital psiquiàtric. Ben pensat, no és del tot nou ni gens original, però em sento molt d’acord i m’agrada com ho diu Céline:

La grande fatigue de l’existence n’est peut-être en somme que cet énorme mal qu’on se donne pour demeurer vingt ans, quarante ans, davantage, raisonnable, pour ne pas être simplement, profondément soi-même, c'est-à-dire immonde, atroce, absurde. Cauchemar d’avoir à présenter toujours comme un petit idéal universel, sur-homme du matin au soir, le sous-homme claudicant qu’on nous a donné.

Retorn a Amsterdam

Per segona vegada a la meva vida m’estic a Amsterdam (de que hi hagué una primera en tinc constància aquí, aquí i aquí) No puc allotjar-me a l’hotel del filòsof, però en frueixo igualment d’aquesta ciutat que, per bé o per mal, té un lloc tan seminal a la nostra civilització, fins i tot ara mateix diria que no pas més petit que el de Paris o Londres. Malauradament no he tingut oportunitat de veure l’oportunitat de res veure nou, si de reveure alguns llocs característics i sobretot de passejar molta estona pels canals sense gaire direcció. Feia fred, prou com per caminar no fos agradable, però no per veure els canals gelats. He gaudit dels seus edificis en aquesta ciutat que es feu sense la voluntat de fer monuments ni als nobles ni a la corona. Venècia també en té de canals i l’arquitectura és potser superior, però això és una altra cosa. L’escenari adient perquè gents com Rembrandt, Hals o Spinoza marquessin el camí.

Reflexions sobre el bilingüisme des del país del barrufets

He passat els primers dies de la setmana passada a Bèlgica, fonamentalment a Brussel·les, però el diumenge visito Anvers. Comprovo, en el lloc, allò que sempre havia sentit de la poca predisposició del belgues a parlar l’altra llengua oficial. Me’n recordo llavors dels meus companys suissos als cursos d’alemany de Tübingen, els quals estaven allí al meu costat perquè confessaven haver estat perdent el temps, de manera força deliberada, mentre eren a les classes d’alemany de l’ institut. Per això tot i que no nego la bona intenció dels defensors del bilingüisme em sembla que essencialment mostren un esperit massa utòpic i rousseaunià. No és pas que vulgui negar que en sigui la solució més racional, d’una banda, i de l’altra que pugui ser la més ètica, allò levinasià de prendre cura de l’altre. Però ni la cura de l’altre ni la racionalitat són segurament definidors de la situació humana. La història sembla mostrar coses oposades. Posem el cas de Bèlgica. Un país amb una història ben il·lustrativa. Hom qualifica aquest país com a artificial i potser ho és però, de fet, la situació actual és la millor de totes les assajades. A l’època moderna, Bèlgica fou primer francesa i després holandesa abans de ser independent. Els francesos varen voler imposar la seva llengua. Després els holandesos feren el mateix. Tots dos coincidiren en afegir la imposició religiosa a la lingüística. Però, tampoc cal segurament esgarrifar-se gaire, perquè és per això pel que serveix un estat-nació, per a imposar coses. ...

Memòria d'una infància: THIS BOY

La Trellick Tower. obra mestra d'ärno Goldfinger

Alan Johnson ha estat un dels polítics més importants del partit laborista. Ha ocupat diversos ministeris, entre els quals finalment accedí al càrrec clau de ministre de l’interior. Tot i que ara no formi part del govern a l’ombra, el seu nom ha estat citat com una alternativa possible en alguna de les cícliques crisis que de tant en tant pateix aquest partit. Avui però no vull parlar de la seva carrera política, sinó de la literària, perquè Mr. Johnson va publicar fa dos anys la seva biografia amb un gran èxit de públic i de crítica havent guanyat el premi George Orwell del 2014. 

Johnson fou veí a la seva infància del que impròpiament es pot anomenar Notting Hill o molt més pròpiament Kensington Nord o, de manera del tot exacte, Kensal Town. De fet el seu carrer era Souhtam street, del qual ara resta més o menys la meitat després que una bona part fos demolit per construir la infame Trellick Tower. La meitat que resta tampoc té  edificis de l’època de Johnson, els quals havien estat declarat inhabitables als anys 30. (l’autor nasqué al maig del 50). Dit d’una altra manera, el paisatge descrit és el que durant sis anys vaig recórrer cada dia caminant des del meu apartament a Maida Hill fins el col·legi espanyol situat a l’altre extrem del carrer que descriu com centre, llavors, del barri: Golborne Road. De fet les escoles on estudià, Wornington i Bevington, encara existeixen i tots els escenaris descrits m’han estat familiars durant una part molt important, potser la més important, de la meva vida.

Una casa declarada inhabitable ja ens declara que la família Johnson no era prospera i efectivament Alan Johnson no pertanyia a cap mena de casta. Els seus orígens són de classe obrera sense cap pretensió ni possibilitat de ser alguna cosa més. De fet, més enllà del fet de la familiaritat de l’escenari allò més sorprenent del llibre, per a un lector barceloní amb un cert interès pel passat, ha estat el fet de comprovar que una part significativa de la classe obrera londinenca vivia en unes condicions pitjors que la barcelonina durant el franquisme. Si més no, els meus avis sempre van tenir llum i un inodor dins del pis, coses que per Alan Johnson van ser impensables durant els seu dotze primers anys de vida. De fet, les seves condicions eren més o menys les dels que en aquella època estaven rellogats a Barcelona. (això si, a Londres no hi semblava haver barraquisme, tot i que la climatologia de la ciutat possiblement ja ho feia impossible).

Les miserables condicions de vida de la família Johnson tenien com causa principal la manca de vocació paternal del pare Steve Johnson, el qual mai no es feu càrrec de la família i acabà desapareixent completament. La determinant absència del pare fou pal·liada per l’esforç de les dues dónes de la família: la mare, Lily, treballant sempre a cinquanta mil llocs fins morir literalment exhausta d’una malaltia cardíaca incurable quan només tenia 42 anys, ell en tenia llavors dotze, i la seva germana Linda només tres anys més gran però que va prendre cura del germà petit, defugint amb èxit tot tipus de llars adoptives i remeis institucionals, mentre assolia formar-se com a infermera. El més valuós del llibre té molta relació amb l’admiració de Johnson per dues dónes humils i tanmateix heroiques.

Allan Johnson de petit, no volia ser polític, cosa del tot normal entre els nens, sinó music, el seu heroi particular era Paul McCartney i escriptor. No puc jutjar del seu talent musical però no anava pas desencaminat a la seva altra aspiració. El llibre és convincent en la seva descripció i resulta commovedor sense caure mai al sentimentalisme ni renunciar a un sentit del humor, ben britànic. Johnson es mostra com un bon narrador i contra el que podia esperar-se de la biografia d’un polític el llibre mai no cau de les mans. Per cert, aquesta és la raó del títol del llibre.

Au revoir les enfants

El septuagèsim aniversari de l’alliberament d’Austwitchz fou commemorat al BFI amb una projecció de au revoir les enfants de Louis Malle, film que ha estat projectat cada dia des de llavors. És una bona elecció, sense dubte, perquè el film està molt ben fet i des de la seva peripècia personal, la seva confessió de tenir por tota l’estona, Jean Kippelstein incarna perfectament els milions de persones que foren sacrificats. Au revoir és un boníssim exemple d’habilitat narrativa. Tota esdevé de manera àgil i fluida fins els darrers moments on es desvetlla la raó de ser de la pel·lícula i, a diferència d’altres obres sobre el tema sempre properes al maniqueisme, no fa una pel·lícula de bons i dolents. Pel contrari, la culpabilitat va molt més enllà dels alemanys i fins i tot dels col·laboracionistes com Joseph, que té les seves raons, encara que no siguin bones. Allò esglaiador del final és que la consciència del mal es revela simultàniament amb la consciència de la culpa. Malle és notable per la seva manca d’autoindulgència i no sembla tenir el més mínim propòsit d’embellir el personatge del noi protagonista, Quentin, és a dir d’ell mateix.

Notícies sobre educació

Sense cap mena de dubte, això és el que tenim. Veure que no es tracta només de manies personals pot ser un petit consol, però massa petit, perquè al capdavall si som animals imitatius aquí no se sap molt bé qui podrien imitar els joves. No pas els professors, els quals en general s’ho haurien de fer mirar. Ahir a l’Observer un article parlava de la desaparició de l’A-level d’antropologia. El pretext és el normal en aquests casos. Només 800 alumnes varen fer la matèria a la illa el curs passat. El president de l’associació d’antropòlegs feia la jeremiada habitual en aquest casos, afirmant el caràcter imprescindible de l’assignatura quan cada cop calen més instruments per combatre els prejudicis, la intolerància, el racisme i l’antisemitisme, una empresa sense dubte digna d’elogi però potser una mica fora de l’abast d’aquests 800 nois i noies, encara que s’esforcin molt a llegir Levi-Strauss, Boas o Mead. El fet cert és que si els estudiants no aprenen a pensar mai no rebran educació, sinó ensinistrament amb independència del valor intrínsec d’allò que es transmet. Podem ensinistrar a la supremacia o al relativisme, però tot és finalment ensinistrament. Ensinistrar és però més fàcil i més rentable que l’alternativa, la qual a hores d’ara no sé si interessa veritablement a ningú.

El problema londinenc de l'habitatge

Des de Londres estant es fa difícil pensar que tinguin sentit termes com el de crisis. Anar a certs barris em recorda el panorama de les costes valencianes al temps daurats del PP. Per tot arreu hi ha grues i de fet des del pocs llocs de la ciutat amb una bona panoràmica, Primrose Hill o qualsevol dels ponts, la modificació és ben palesa i el nombre de gratacels nou és important. És clar que els amos de la ciutat no són precisament els londinencs. Entre ells, hi pot haver algun, però la majoria ni tan sols són britànics. Allò que aparentment es construeix són apartaments, més o menys de luxe. Però de fet fins i tot quan són venuts, a aquests apartament no hi viu ningú. En algun cas mai no hi viurà ningú. Per això, són més aviat guardioles. La seva finalitat es assegurar el valor dels diners dels oligarques de tot arreu, ben conscients que amb l’excepció del comerç de la cocaïna hi ha poques coses alhora més rentables i segures que la propietat londinenca. I els promotors anglesos són de segur gent més educada i tranqui-la que els del cartels mexicans.

Mentre tant la ciutat té setanta mil nens, no parlem ja dels adults, en destinacions totalment provisionals. Amb un salari mínim de 6,5£ l’hora calen exactament 50 hores per pagar-se el lloguer d’un pis amb una habitació a un barri normalet de la zona dos. La qüestió és més sagnant perquè en alguns casos les urbanitzacions de luxe es fan als terrenys lliurats per la demolició dels antics pisos de protecció social, promoguts pels ajuntaments. Aquest és el cas de la part final de Portobello Road on els antics estates han estat substituïts per urbanitzacions noves. Els antics habitants suposo que hauran estat reubicats a l’espai exterior més enllà de la M-25. Dissabte passat va haver un intent de reacció amb una marxa ciutadana des de Shoreditch, d’una banda, i Elephant and Castle, de l’altra, fins al city Hall que va ser encerclat per cinc mil manifestants. Va ser un èxit discret, però al capdavall no hauria de ser una lluita sense esperança en aquesta ciutat que tenia com a atribut distintiu del seu caràcter la renúncia a la verticalitat-

American Sniper again

Tornat sobre American Sniper i els fets de Paris. L'entusiasme dels americans per heroi, el real i el simulat, capaç de matar a sang freda per Déu i la pàtria ens permet veure'ls com tan diferents del terroristes. Aquesta reflexió la fa Gary Younge aquí. Suposo que una replica possible és que el personatge de la pel·lícula d'Eastwood és un soldat, però suposo que hom podría discutir molt sobre la mena de valor requerit  per ser un franctirador.

American sniper

Amb 84 anys Clint Eastwood acabà d’assolir l’èxit més gran de la seva carrera, des d’un punt de vista monetari, amb el seu darrer film, American Sniper. La pel·lícula està basada en una història real, la de Chris Kyle acreditat com el millor franctirador de l’exèrcit americà amb més de 16o víctimes, després del seu assassinat per un veterà de la guerra amb problemes psíquics, fou celebrat com un heroi nacional. Els títols de crédit finals es superposen a les imatges dels homenatges pòstums i patriòtics. El film ha estat acollit per l’extrema dreta americana, Sara Palin, com una celebració dels seus ideals i en un diari més aviat esquerrà com The Guardian se li ha posat com objecció que no hi ha una anàlisi política de la guerra de Irak. La segona cosa és més certa que la primera. La pel·lícula explica la gènesi d’un procés de mitificació. Cap mite no sorgeix d’una anàlisi de cap mena. Pel contrari, els mites i les anàlisis mai no poden acabar d’anar plegats. Pel que fa la primera crec, o dit amb més propietat sento, que Palin no té raó, però és evident que el seu punt de vista es pot recolzar al film. Mai no sentim a Kyle fent un discurs mínimament qüestionador de la presència americana. No en té cap dubte de qui són els bons i qui són els dolents. Ara bé, com diu Nick Pinkerton, a la seva recensió molt favorable de Sigth& Sound, allò que mostra un film no és el mateix que allò que diu i Eastwood ha assolit unes imatges poderoses amb vida pròpia més enllà del discurs patriòtic. Potser això s’aprecia millor a l’escena més poderosa del film. La primera vegada que Kyle exerceix com a franctirador. La seva víctima és un nen d’uns dotze anys que corre amb explosius vers un comboi americà. Eastwood ens mostra en pantalla el nen des del visor del rifle. Sentim el tret, però allò que cau no és un nen sinó un cérvol. Estem vint anys enrere i veiem que qui ha disparat és Kyle quan tenia, més o menys, 12 anys. Son pare el felicita i encoratja. Després la pel·lícula ens mostrarà la seva, curta i precària, formació. (abans de morir veurem el fill gran del protagonista abatre també el seu primer cérvol) Com a persona poc favorable a disparar cérvols, aquesta primera escena em dóna la idea de que hi ha alguna cosa de patològic en el personatge. Òbviament la senyora Palin en farà una altra lectura. Quina en fa Eastwood? Em sembla que com a director n’és ben conscient d’aquesta dimensió. Una altra qüestió és la de naturalitat d’aquesta patologia.

    Més unanimitat hi ha hagut en considerar la pel·lícula des d’un punt de vista estrictament cinematogràfic, on la diferència entre Eastwood i la major part dels hiperactius directors actuals es fa del tot palesa. A totes les escenes d’acció sempre saps que està passant. On són el uns i on són els altres. Una regla bàsica però del tot oblidada. Vaig trobar molt bones totes les escenes d’acció i potser destacaria particularment el moment en què el protagonista entra en acció mentre la seva dóna li diu que espera un nen. Eastwood alterna les imatges de la batalla amb les de la noia sentit la batalla pel seu mòbil.

   Però tornant al tema polític m’agradaria encara apuntar dues coses. La primera és que malgrat la seva inclinació pel partit republicà, però potser “malgrat” no és un terme adient, Eastwood és un dels pocs directors que pot representar els personatges de la classe baixa de manera convincent. La buidor de la vida de Kyle abans de l’exèrcit és mostrada amb molta claredat, prou claredat com per a qüestionar el seu discurs. (en canvi, alguns dels cineastes preferits pel “progressisme” mai no treuen als seus films ningú de classe obrera). La segona és una mica herètica a la Catalunya actual, però la diré de totes maneres. Allò que compensa que en el film no hi hagi debat polític és que a la vida humana, hi ha coses molt més importants que la política i d’aquestes si que en parla el film: la religió, la violència inherent a la condició humana i el sexe. Especialment important és el lligam que Eastwood estableix a tota la primera part del film entre les dues últimes. Fins al punt que hom pot considerar el film d’Eastwood com la millor exposició en molt temps d’allò que els americans anomenen “amnosexuality” o com diu Pinkerton la millor des de Red River i Winchester 73

Dora Bruder

                   

           

                 Durant els darrers mesos alguns mitjans de comunicació han utilitzat de manera reiterada i incessant l’expressió de què estàvem fent història, cosa que semblava s’havia de viure com joiosa en ella mateixa. La possibilitat d’aquesta operació segurament es troba al fet que els catalans no saben gaire història. Quan hom en sap una mica, se n’adona que és molt millor quan la història et passa de relliscada. Els pobles benaurats tenen poca història i els seus membres van fent. Els esdeveniments històrics, en canvi, permeten crear herois a canvi d’abocar multituds a les escombraries. Lean va expressar meravellosament aquesta sensació l’última vegada que veiem Lara al Dr. Zivago caminant al costat d’un mur gris amb un abric del mateix color fins que al final es fa indistingible mentre que en primer terme es manté un retrat mural del camarada Stalin.

          Tot aquest preàmbul és per a parlar-ne d’una de les novel·les que més m’ha captivat als darrers temps la del recent premi Nobel francès, Patrick Modiano, anomenada Dora Bruder. Vaig conèixer aquest autor fa dos anys i des d’aquest Nadal he llegit amb gust les seves novel·les. Sovint em sembla millor escriptor que novel·lista, cosa que no em sembla que hagi de ser qualificada com un retret, però si de les que he llegit fins ara me n’hagués de quedar amb una seria, sense dubte, amb la ja esmentada. Dora Bruder, més enllà del seu valor literari és un document històric i una de les descripcions més exactes del que significa ser abocat a les escombraries de la història. La novel·la és la història de la investigació, més aviat infructuosa, feta pel narrador, el mateix Modiano, sobre una noia de quinze anys amb aquest nom, la desaparició de la qual fou denunciada al Paris ocupat pels alemanys el 1941. Modiano no arriba a saber pròpiament res sobre la persona, però si que assoleix descobrir les dates més fonamentals, entre elles la de la seva mort esdevinguda molt pocs mesos després de la seva desaparició a Auschwitz, destí compartit pels seus dos progenitors, l’única família que tenia. La seva història és també la de la família Bruder. Dora era ciutadana francesa però els seus pares eren emigrats jueus arribats a França després de la primera guerra mundial (el pare de fet havia estat legionari francès, cosa que no el va salvar de la deportació). La família estava domiciliada en un hotel, cosa que no era gaire diferent dels nostres rellogats de la postguerra. Quan Paris fou ocupat la noia fou enviada interna a un col·legi religiós segurament per amagar-la .no fou declarada com a membre de la família doncs no residia amb els pares, i la seva fugida del col·legi de monges, sense dubte opressiu, precipità possiblement el procés que dugué a la seva deportació i mort als 16 anys. Tot això es desenvolupa a la ciutat on el narrador viu i per on passeja i es mou constatant en un exercici de perplexitat, tot constatant de vegades la persistència i d’altres la transformació dels llocs concrets però al capdavall la identitat de la ciutat que fou un infern i segueix essent la mateixa.

El darrer dels injustos

Vaig al BFI per a veure el darrer film de Claude Lanzman, le dernier des injustes. Lanzman és l’autor de Shoa el documental segurament més important del segle XX, tant pel que fa al seu valor de testimoni històric basada en una renuncia completa a la utilització d’imatges d’arxiu. La gènesi d’aquest darrer film es confon amb la de Shoa. De fet, el nucli central del film, l’entrevista amb Benjamin Murmelstein, fou el primer material gravat per a Shoa, però no fou inclòs en el muntatge final.

La raó d’aquesta omissió rau a la personalitat de l’entrevistat. Murmelstein fou el darrer cap administratiu, ancià segons la terminologia dels nazis, del camp de Theresienstadt o Terezin i l’únic càrrec d’aquestes característiques que va sobreviure a la segona guerra, cosa que el convertia en un personatge excepcional. Rabbí vienés, el 1938 va treballar per Eichman, essent l’únic jueu amb el privilegi de seure enfront del jerarza nazi, organitzant l’emigració jueva i va seguir prenent cura de les qüestions jueves després d’esclatar la guerra quan fou enviat a Theresienstadt. Després de la guerra, va ser jutjat pels txecs acusat de col·laboracionisme i absolt, però mai es va arriscar a anar a Israel. La seva col·laboració en el judici d’Eichman fou refusada. Theresienstadt és el famós camp model mostrat als documentals nazis com a mostra del seu bon tracte envers els jueus i Murmelstein entengué que mantenir la farsa era la millor manera de preservar el major número de vides possibles. Es considerava llavors col·laboracionista en el sentit en què podem considerar col·laboracionista a Scherazade, l’analogia amb la que li agradà definir-se, un narrador d’històries amb la única finalitat de preservar una mica la seva vida i la dels que l’envolten.

Tot el film gira sobre la conversa entre Lanzman i Mumerlstein de fa ja quasi quaranta anys. Això s’intercala amb imatges de Theresienstadt a hores d’ara on Lanzman, gairebé ja un nonagenari, ens llegeix fragments del llibre de Murmelstein. També inclou fragments del culte jueu desenvolupat a l’Europa actual, un exemple de supervivència que és el gran tema de la pel·lícula.

Acusat de col·laboracionista per la seva ambició i vanitat, la seva autojustificació planteja un dilema moral de primer ordre, dels que no tenen una resposta fàcil. És clar veient el film que Lanzmann se’l creu i se’l vol creure. Tanmateix és obvi que aquest material encaixava molt difícilment a Shoa. Potser ara són millors temps per a recordar que als camps de concentració hi ha haver moltíssims màrtirs, però molts poc sants

A tot arreu passa el mateix

 O de com alguns britànics es planyen de les tonteries que identifiquem amb modernitat i eficiència, aquí

Rutines londinenques

El meu treball literari dels propers tres mesos és fer una traducció al català dels diàlegs de la religió natural. No me l’ha demanat ningú ni en fa cap falta, perquè no parla ni diu res gaire relacionable amb el “procés”, però és una bona manera d’entretenir-me i completar una mica el que podríem dir “programa personal d’estudi”. Com que em costa quedar-me a casa, treballaré al Museu Britànic. L’Encarna va tenir el detall de fer-se, i fer-me, membre, cosa que em permet accedir a un espai amb una cafeteria i una sala d’estudi amb un accés limitat de públic. Des de la finestra veig el gran espai central i celebro compartir, en un sentit molt aproximat és clar, el mateix espai on per exemple treballà Karl Marx. De camí a la parada del bus 18, el que utilitzo per a anar a casa, he de passar pel davant del waterstones de Glower Street. Els coneixedors del panorama editorial britànic potser arrufaren el nas en sentir el poc estimat nom d’aquesta cadena. El de Glower Street però és una mica diferent. Abans de ser englobat per la poderosa cadena, la llibreria es deia Dillons i era potser la principal referència de la ciutat. De fet, el barri té una animada vida universitària perquè està a tocar de la universitat de Londres, la qual distribueix els seus edificis per aquest sector de Bloomsbury. Vaig entrar-hi i vaig estar-me una bona estona. Com fa deu anys vaig trobar, quan vaig començar a ser habitual, que hi havia moltes coses que m’interessaven. La diferència amb fa deu anys és que la sortida que utilitzava per justificar qualsevol compra convulsiva, ara ja no em funciona. Dir que m’ho llegiré quan em jubili, ara per ara em sembla massa aventurat i potser injustificadament optimista.

NOTES SOBRE EL FEIXISME

1.    Si el feixisme té com a finalitat l’anul·lació de la individualitat, el refús moral que aquesta aspiració inspira no serveix per anul·lar que potser des d’un punt de vista biològic té raó, si considerem que el fonament d’aquesta individualitat, la consciència, podria ser poca cosa més que un mal càlcul del programa evolutiu.

2. Si allò que preocupa és l’abolició de la individualitat i l’anorreament de l’indvidu, l’ou de la serp no es troba als patètics poca-soltes que fan ostentació de creus gamades i banderes amb l’aliga al camp del Madrid (o de qualsevol altre equip, però m’agrada esmentar aquí al Madrid), sinó a llocs com a ESADE i als vivers de aquesta weltanschaung on la realització personal depèn únicament de ser espremut per treballs que proletaritzen psíquicament amb molta més radicalitat de la que les manufactures del XIX  proletaritzaven els nostres cossos 

3. Tot plegat, em sembla que els anàlisis d’en Turiel tenen raó i l’emergència de noves formes de feixisme és un fenomen pràcticament impossible d’aturar a l’Europa dels propers vint anys, tot i que potser aquests règims no tindrien una volada gaire llarga. Ho veig clar des dels seus macroanàlisi de la situació global i des dels microanàlisis que puc fer a la meva aula de segon de l’ESO

Més sobre Paris

El que ens explica Zizek sobre el charly hebdo. Em sembla que toca, els autors de l'atemptat son molt més nihilistes del que ells voldrien admetre, ergo occidentals

NOTES SOBRE LA MASSACRE DE PARIS

                                                                                I

                

Els assassinats, cruels, inútils, estupids, totalment condemnables de Paris, obren un altre cop la polèmica sobre el paper de la religió amanida amb el toc d’islamofòbia just com que podem sentir una mica de cohesió, ni que sigui imaginària. Mentre tot això s’esdevé he començat a llegir el diàleg de Ciceró sobre la Naturalesa dels Déus. Quan Ciceró l’escriu, té com a punt de partida el paper de fonament de la moralitat i de la vida social jugat per la religió. Dos mil anys després Hume refeu el diàleg amb un altre punt de vista i unes altres finalitats però compartint la mateixa consciència. La dinàmica post-humeana ha engendrat una civilització, la nostra, aliena a aquest supòsit. No podem pas oblidar, però que som un cas únic, una excepció i que possiblement aquesta excepció no brolla tant de la supressió d’un dels elements més perillosos de la religió, l’entusiasme, com de la seva conservació desviada.

II

Llegeixo a un bloc prestigiós que nosaltres, els occidentals, som els bons i ells, els terroristes, els dolents. El simplisme em sembla insultant. Per ser bo, no hi ha prou amb ser diferent dels dolents. Hi ha moltes més maneres de ser dolent que de ser bo. Paris, al capdavall, és la ciutat de la “ratonnade” auspiciada pel mateix estat, les autoritats del qual es van manifestar el diumenge. D’altra banda, no és gens clar que els autors dels atemptats no siguin occidentals. Totes les cultures han inventat la religió, només l’occidental el terrorisme.

III

A un altre bloc, llegeixo que el crims no tenen res a veure amb la religió. El fet però és que els assassins cridaven que Alà és gran no pas “Força Barça” o “Abajo Visconti”. Tornant al futbol, tampoc la mort del jove gallec a Madrid fa un mes tenia res a veure amb l’esport , segons alguns. Tothom que coneix una mica el mon del futbol sap que el futbol té molt a veure amb la guerra, de la qual sovint n’és una metàfora. Igualment, la religió té un vinculació estreta amb la violència, perquè encara que aspiri a superar-la, no per això deixa de ser necessàriament el seu origen, el nucli des d’on brolla la seva identitat.

Turner

 Timothy Spall com a Turner

 Rain, steam and speed

Snow Storm

El primer gran museu que vaig veure a la meva vida va ser la Tate Britain. Era l’any 1985 i la primera vegada que sortia a l’estranger. Vaig passar-m’hi el dia, però el quadre del que he tingut sempre un record més viu és la tempesta de neu de Turner; el que es va quedar més gravat a la meva retina i al meu cervell. Després l’he vist unes quantes vegades, de fet feia una visita anual a la Tate Britain amb els alumnes de Batxillerat mentre ensenyava aquí. Diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de retrobar-lo dins de l’exposició organitzada per aquesta institució i focalitzada en els últims quinze anys de l’artista.

Els últims anys abasten des de 1835 a 1851, històricament el inici de l’època victoriana i l’acceleració de la revolució industrial que anava a modificar de manera irreversible el paisatge britànic. Turner era un home gran. Va fer seixanta anys el 1835 i en aquella època això era ser molt gran i feia inevitable els problemes de salut i els senyals de decrepitud. El començament d’una decadència certa. L’exposició mostra que pel contrari l’activitat de Turner durant tot aquest període fou molt gran, malgrat que els senyals de decadència eren ben reals. No només treballa molt sinó que s’esforça en obrir vies completament diferents i en reflectir un mon que no tenia res a veure amb el de la seva joventut en el segle anterior. En aquest punt em ve a la memòria el molt desfavorable judici de Salvador Dalí sobre Turner. Per l’empordanès, l’anglès és el primers dels grans falsaris de la història de la pintura dels dos darrers segles. Sense entrar en la pertinència del judici de Dalí, em sembla molt palès el contrast entre l’esforç renovador de Turner lluitant contra la seva decrepitud i la complaença vers ell mateix que caracteritzà l’obra del de Figueres des de molt abans de ser vell.

L’exposició coincideix amb l’aparició de la pel·lícula de Mike Leigh sobre el pintor que vaig veure poc abans de marxar a Barcelona. És un film, sense dubte, recomanable. Leigh és un bon director d’actors i té on triar,cosa que fa la pel·lícula convincent, començant per l’actor que fa de Turner, Timothy Spall. Es beneficia també de les possibilitats tècniques que permeten que en molts moments vegis al film la llum, tan característica, dels quadres de Turner. Tanmateix, el film em despertà dubtes que van quedar resolts, i de manera negativa per a Leigh, després de veure l’exposició. La raó té molt a veure amb el que plantejava a El Pais, A. Muñoz Molina després de veure la pel·lícula. Leigh, un cineasta generalment fred i voluntàriament allunyat emocionalment de les seves narracions, posa molt èmfasi a la vulgaritat i en alguns sentits, no pas altres, manca de humanitat de Turner, un londinenc d’extracció popular. Hi ha un punt aquí molt característic d’una certa contemporaneïtat que es complau a recordar que ningú no és un gran home pel seu criat. Però com ens deia el doctor Valls, això és així perquè el criat és només un criat. El problema no és només, com deia Muñoz Molina, que molts elements del que sabem de Turner fan pensar que el retrat de Leigh és poc fidedigne. La qüestió és que aquesta caracterització de les febleses de Turner serveix per ocultar els senyals d’una elevació espiritual extraordinària i que la seva obra reflecteix molt bé. La qüestió és més penosa, perquè Leigh és ben conscient d’aquesta dimensió, tot i que potser no l’anomenaria així, i no crec que vulgui amagar-la. Fins i tot hi ha moments en què l’expressa de manera èpica, però per l’efecte, em sembla, dels seus prejudicis no acaba de sortir-se’n