American Sniper again

Tornat sobre American Sniper i els fets de Paris. L'entusiasme dels americans per heroi, el real i el simulat, capaç de matar a sang freda per Déu i la pàtria ens permet veure'ls com tan diferents del terroristes. Aquesta reflexió la fa Gary Younge aquí. Suposo que una replica possible és que el personatge de la pel·lícula d'Eastwood és un soldat, però suposo que hom podría discutir molt sobre la mena de valor requerit  per ser un franctirador.

American sniper

Amb 84 anys Clint Eastwood acabà d’assolir l’èxit més gran de la seva carrera, des d’un punt de vista monetari, amb el seu darrer film, American Sniper. La pel·lícula està basada en una història real, la de Chris Kyle acreditat com el millor franctirador de l’exèrcit americà amb més de 16o víctimes, després del seu assassinat per un veterà de la guerra amb problemes psíquics, fou celebrat com un heroi nacional. Els títols de crédit finals es superposen a les imatges dels homenatges pòstums i patriòtics. El film ha estat acollit per l’extrema dreta americana, Sara Palin, com una celebració dels seus ideals i en un diari més aviat esquerrà com The Guardian se li ha posat com objecció que no hi ha una anàlisi política de la guerra de Irak. La segona cosa és més certa que la primera. La pel·lícula explica la gènesi d’un procés de mitificació. Cap mite no sorgeix d’una anàlisi de cap mena. Pel contrari, els mites i les anàlisis mai no poden acabar d’anar plegats. Pel que fa la primera crec, o dit amb més propietat sento, que Palin no té raó, però és evident que el seu punt de vista es pot recolzar al film. Mai no sentim a Kyle fent un discurs mínimament qüestionador de la presència americana. No en té cap dubte de qui són els bons i qui són els dolents. Ara bé, com diu Nick Pinkerton, a la seva recensió molt favorable de Sigth& Sound, allò que mostra un film no és el mateix que allò que diu i Eastwood ha assolit unes imatges poderoses amb vida pròpia més enllà del discurs patriòtic. Potser això s’aprecia millor a l’escena més poderosa del film. La primera vegada que Kyle exerceix com a franctirador. La seva víctima és un nen d’uns dotze anys que corre amb explosius vers un comboi americà. Eastwood ens mostra en pantalla el nen des del visor del rifle. Sentim el tret, però allò que cau no és un nen sinó un cérvol. Estem vint anys enrere i veiem que qui ha disparat és Kyle quan tenia, més o menys, 12 anys. Son pare el felicita i encoratja. Després la pel·lícula ens mostrarà la seva, curta i precària, formació. (abans de morir veurem el fill gran del protagonista abatre també el seu primer cérvol) Com a persona poc favorable a disparar cérvols, aquesta primera escena em dóna la idea de que hi ha alguna cosa de patològic en el personatge. Òbviament la senyora Palin en farà una altra lectura. Quina en fa Eastwood? Em sembla que com a director n’és ben conscient d’aquesta dimensió. Una altra qüestió és la de naturalitat d’aquesta patologia.

    Més unanimitat hi ha hagut en considerar la pel·lícula des d’un punt de vista estrictament cinematogràfic, on la diferència entre Eastwood i la major part dels hiperactius directors actuals es fa del tot palesa. A totes les escenes d’acció sempre saps que està passant. On són el uns i on són els altres. Una regla bàsica però del tot oblidada. Vaig trobar molt bones totes les escenes d’acció i potser destacaria particularment el moment en què el protagonista entra en acció mentre la seva dóna li diu que espera un nen. Eastwood alterna les imatges de la batalla amb les de la noia sentit la batalla pel seu mòbil.

   Però tornant al tema polític m’agradaria encara apuntar dues coses. La primera és que malgrat la seva inclinació pel partit republicà, però potser “malgrat” no és un terme adient, Eastwood és un dels pocs directors que pot representar els personatges de la classe baixa de manera convincent. La buidor de la vida de Kyle abans de l’exèrcit és mostrada amb molta claredat, prou claredat com per a qüestionar el seu discurs. (en canvi, alguns dels cineastes preferits pel “progressisme” mai no treuen als seus films ningú de classe obrera). La segona és una mica herètica a la Catalunya actual, però la diré de totes maneres. Allò que compensa que en el film no hi hagi debat polític és que a la vida humana, hi ha coses molt més importants que la política i d’aquestes si que en parla el film: la religió, la violència inherent a la condició humana i el sexe. Especialment important és el lligam que Eastwood estableix a tota la primera part del film entre les dues últimes. Fins al punt que hom pot considerar el film d’Eastwood com la millor exposició en molt temps d’allò que els americans anomenen “amnosexuality” o com diu Pinkerton la millor des de Red River i Winchester 73

Dora Bruder

                   

           

                 Durant els darrers mesos alguns mitjans de comunicació han utilitzat de manera reiterada i incessant l’expressió de què estàvem fent història, cosa que semblava s’havia de viure com joiosa en ella mateixa. La possibilitat d’aquesta operació segurament es troba al fet que els catalans no saben gaire història. Quan hom en sap una mica, se n’adona que és molt millor quan la història et passa de relliscada. Els pobles benaurats tenen poca història i els seus membres van fent. Els esdeveniments històrics, en canvi, permeten crear herois a canvi d’abocar multituds a les escombraries. Lean va expressar meravellosament aquesta sensació l’última vegada que veiem Lara al Dr. Zivago caminant al costat d’un mur gris amb un abric del mateix color fins que al final es fa indistingible mentre que en primer terme es manté un retrat mural del camarada Stalin.

          Tot aquest preàmbul és per a parlar-ne d’una de les novel·les que més m’ha captivat als darrers temps la del recent premi Nobel francès, Patrick Modiano, anomenada Dora Bruder. Vaig conèixer aquest autor fa dos anys i des d’aquest Nadal he llegit amb gust les seves novel·les. Sovint em sembla millor escriptor que novel·lista, cosa que no em sembla que hagi de ser qualificada com un retret, però si de les que he llegit fins ara me n’hagués de quedar amb una seria, sense dubte, amb la ja esmentada. Dora Bruder, més enllà del seu valor literari és un document històric i una de les descripcions més exactes del que significa ser abocat a les escombraries de la història. La novel·la és la història de la investigació, més aviat infructuosa, feta pel narrador, el mateix Modiano, sobre una noia de quinze anys amb aquest nom, la desaparició de la qual fou denunciada al Paris ocupat pels alemanys el 1941. Modiano no arriba a saber pròpiament res sobre la persona, però si que assoleix descobrir les dates més fonamentals, entre elles la de la seva mort esdevinguda molt pocs mesos després de la seva desaparició a Auschwitz, destí compartit pels seus dos progenitors, l’única família que tenia. La seva història és també la de la família Bruder. Dora era ciutadana francesa però els seus pares eren emigrats jueus arribats a França després de la primera guerra mundial (el pare de fet havia estat legionari francès, cosa que no el va salvar de la deportació). La família estava domiciliada en un hotel, cosa que no era gaire diferent dels nostres rellogats de la postguerra. Quan Paris fou ocupat la noia fou enviada interna a un col·legi religiós segurament per amagar-la .no fou declarada com a membre de la família doncs no residia amb els pares, i la seva fugida del col·legi de monges, sense dubte opressiu, precipità possiblement el procés que dugué a la seva deportació i mort als 16 anys. Tot això es desenvolupa a la ciutat on el narrador viu i per on passeja i es mou constatant en un exercici de perplexitat, tot constatant de vegades la persistència i d’altres la transformació dels llocs concrets però al capdavall la identitat de la ciutat que fou un infern i segueix essent la mateixa.

El darrer dels injustos

Vaig al BFI per a veure el darrer film de Claude Lanzman, le dernier des injustes. Lanzman és l’autor de Shoa el documental segurament més important del segle XX, tant pel que fa al seu valor de testimoni històric basada en una renuncia completa a la utilització d’imatges d’arxiu. La gènesi d’aquest darrer film es confon amb la de Shoa. De fet, el nucli central del film, l’entrevista amb Benjamin Murmelstein, fou el primer material gravat per a Shoa, però no fou inclòs en el muntatge final.

La raó d’aquesta omissió rau a la personalitat de l’entrevistat. Murmelstein fou el darrer cap administratiu, ancià segons la terminologia dels nazis, del camp de Theresienstadt o Terezin i l’únic càrrec d’aquestes característiques que va sobreviure a la segona guerra, cosa que el convertia en un personatge excepcional. Rabbí vienés, el 1938 va treballar per Eichman, essent l’únic jueu amb el privilegi de seure enfront del jerarza nazi, organitzant l’emigració jueva i va seguir prenent cura de les qüestions jueves després d’esclatar la guerra quan fou enviat a Theresienstadt. Després de la guerra, va ser jutjat pels txecs acusat de col·laboracionisme i absolt, però mai es va arriscar a anar a Israel. La seva col·laboració en el judici d’Eichman fou refusada. Theresienstadt és el famós camp model mostrat als documentals nazis com a mostra del seu bon tracte envers els jueus i Murmelstein entengué que mantenir la farsa era la millor manera de preservar el major número de vides possibles. Es considerava llavors col·laboracionista en el sentit en què podem considerar col·laboracionista a Scherazade, l’analogia amb la que li agradà definir-se, un narrador d’històries amb la única finalitat de preservar una mica la seva vida i la dels que l’envolten.

Tot el film gira sobre la conversa entre Lanzman i Mumerlstein de fa ja quasi quaranta anys. Això s’intercala amb imatges de Theresienstadt a hores d’ara on Lanzman, gairebé ja un nonagenari, ens llegeix fragments del llibre de Murmelstein. També inclou fragments del culte jueu desenvolupat a l’Europa actual, un exemple de supervivència que és el gran tema de la pel·lícula.

Acusat de col·laboracionista per la seva ambició i vanitat, la seva autojustificació planteja un dilema moral de primer ordre, dels que no tenen una resposta fàcil. És clar veient el film que Lanzmann se’l creu i se’l vol creure. Tanmateix és obvi que aquest material encaixava molt difícilment a Shoa. Potser ara són millors temps per a recordar que als camps de concentració hi ha haver moltíssims màrtirs, però molts poc sants

A tot arreu passa el mateix

 O de com alguns britànics es planyen de les tonteries que identifiquem amb modernitat i eficiència, aquí

Rutines londinenques

El meu treball literari dels propers tres mesos és fer una traducció al català dels diàlegs de la religió natural. No me l’ha demanat ningú ni en fa cap falta, perquè no parla ni diu res gaire relacionable amb el “procés”, però és una bona manera d’entretenir-me i completar una mica el que podríem dir “programa personal d’estudi”. Com que em costa quedar-me a casa, treballaré al Museu Britànic. L’Encarna va tenir el detall de fer-se, i fer-me, membre, cosa que em permet accedir a un espai amb una cafeteria i una sala d’estudi amb un accés limitat de públic. Des de la finestra veig el gran espai central i celebro compartir, en un sentit molt aproximat és clar, el mateix espai on per exemple treballà Karl Marx. De camí a la parada del bus 18, el que utilitzo per a anar a casa, he de passar pel davant del waterstones de Glower Street. Els coneixedors del panorama editorial britànic potser arrufaren el nas en sentir el poc estimat nom d’aquesta cadena. El de Glower Street però és una mica diferent. Abans de ser englobat per la poderosa cadena, la llibreria es deia Dillons i era potser la principal referència de la ciutat. De fet, el barri té una animada vida universitària perquè està a tocar de la universitat de Londres, la qual distribueix els seus edificis per aquest sector de Bloomsbury. Vaig entrar-hi i vaig estar-me una bona estona. Com fa deu anys vaig trobar, quan vaig començar a ser habitual, que hi havia moltes coses que m’interessaven. La diferència amb fa deu anys és que la sortida que utilitzava per justificar qualsevol compra convulsiva, ara ja no em funciona. Dir que m’ho llegiré quan em jubili, ara per ara em sembla massa aventurat i potser injustificadament optimista.

NOTES SOBRE EL FEIXISME

1.    Si el feixisme té com a finalitat l’anul·lació de la individualitat, el refús moral que aquesta aspiració inspira no serveix per anul·lar que potser des d’un punt de vista biològic té raó, si considerem que el fonament d’aquesta individualitat, la consciència, podria ser poca cosa més que un mal càlcul del programa evolutiu.

2. Si allò que preocupa és l’abolició de la individualitat i l’anorreament de l’indvidu, l’ou de la serp no es troba als patètics poca-soltes que fan ostentació de creus gamades i banderes amb l’aliga al camp del Madrid (o de qualsevol altre equip, però m’agrada esmentar aquí al Madrid), sinó a llocs com a ESADE i als vivers de aquesta weltanschaung on la realització personal depèn únicament de ser espremut per treballs que proletaritzen psíquicament amb molta més radicalitat de la que les manufactures del XIX  proletaritzaven els nostres cossos 

3. Tot plegat, em sembla que els anàlisis d’en Turiel tenen raó i l’emergència de noves formes de feixisme és un fenomen pràcticament impossible d’aturar a l’Europa dels propers vint anys, tot i que potser aquests règims no tindrien una volada gaire llarga. Ho veig clar des dels seus macroanàlisi de la situació global i des dels microanàlisis que puc fer a la meva aula de segon de l’ESO

Més sobre Paris

El que ens explica Zizek sobre el charly hebdo. Em sembla que toca, els autors de l'atemptat son molt més nihilistes del que ells voldrien admetre, ergo occidentals

NOTES SOBRE LA MASSACRE DE PARIS

                                                                                I

                

Els assassinats, cruels, inútils, estupids, totalment condemnables de Paris, obren un altre cop la polèmica sobre el paper de la religió amanida amb el toc d’islamofòbia just com que podem sentir una mica de cohesió, ni que sigui imaginària. Mentre tot això s’esdevé he començat a llegir el diàleg de Ciceró sobre la Naturalesa dels Déus. Quan Ciceró l’escriu, té com a punt de partida el paper de fonament de la moralitat i de la vida social jugat per la religió. Dos mil anys després Hume refeu el diàleg amb un altre punt de vista i unes altres finalitats però compartint la mateixa consciència. La dinàmica post-humeana ha engendrat una civilització, la nostra, aliena a aquest supòsit. No podem pas oblidar, però que som un cas únic, una excepció i que possiblement aquesta excepció no brolla tant de la supressió d’un dels elements més perillosos de la religió, l’entusiasme, com de la seva conservació desviada.

II

Llegeixo a un bloc prestigiós que nosaltres, els occidentals, som els bons i ells, els terroristes, els dolents. El simplisme em sembla insultant. Per ser bo, no hi ha prou amb ser diferent dels dolents. Hi ha moltes més maneres de ser dolent que de ser bo. Paris, al capdavall, és la ciutat de la “ratonnade” auspiciada pel mateix estat, les autoritats del qual es van manifestar el diumenge. D’altra banda, no és gens clar que els autors dels atemptats no siguin occidentals. Totes les cultures han inventat la religió, només l’occidental el terrorisme.

III

A un altre bloc, llegeixo que el crims no tenen res a veure amb la religió. El fet però és que els assassins cridaven que Alà és gran no pas “Força Barça” o “Abajo Visconti”. Tornant al futbol, tampoc la mort del jove gallec a Madrid fa un mes tenia res a veure amb l’esport , segons alguns. Tothom que coneix una mica el mon del futbol sap que el futbol té molt a veure amb la guerra, de la qual sovint n’és una metàfora. Igualment, la religió té un vinculació estreta amb la violència, perquè encara que aspiri a superar-la, no per això deixa de ser necessàriament el seu origen, el nucli des d’on brolla la seva identitat.

Turner

 Timothy Spall com a Turner

 Rain, steam and speed

Snow Storm

El primer gran museu que vaig veure a la meva vida va ser la Tate Britain. Era l’any 1985 i la primera vegada que sortia a l’estranger. Vaig passar-m’hi el dia, però el quadre del que he tingut sempre un record més viu és la tempesta de neu de Turner; el que es va quedar més gravat a la meva retina i al meu cervell. Després l’he vist unes quantes vegades, de fet feia una visita anual a la Tate Britain amb els alumnes de Batxillerat mentre ensenyava aquí. Diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de retrobar-lo dins de l’exposició organitzada per aquesta institució i focalitzada en els últims quinze anys de l’artista.

Els últims anys abasten des de 1835 a 1851, històricament el inici de l’època victoriana i l’acceleració de la revolució industrial que anava a modificar de manera irreversible el paisatge britànic. Turner era un home gran. Va fer seixanta anys el 1835 i en aquella època això era ser molt gran i feia inevitable els problemes de salut i els senyals de decrepitud. El començament d’una decadència certa. L’exposició mostra que pel contrari l’activitat de Turner durant tot aquest període fou molt gran, malgrat que els senyals de decadència eren ben reals. No només treballa molt sinó que s’esforça en obrir vies completament diferents i en reflectir un mon que no tenia res a veure amb el de la seva joventut en el segle anterior. En aquest punt em ve a la memòria el molt desfavorable judici de Salvador Dalí sobre Turner. Per l’empordanès, l’anglès és el primers dels grans falsaris de la història de la pintura dels dos darrers segles. Sense entrar en la pertinència del judici de Dalí, em sembla molt palès el contrast entre l’esforç renovador de Turner lluitant contra la seva decrepitud i la complaença vers ell mateix que caracteritzà l’obra del de Figueres des de molt abans de ser vell.

L’exposició coincideix amb l’aparició de la pel·lícula de Mike Leigh sobre el pintor que vaig veure poc abans de marxar a Barcelona. És un film, sense dubte, recomanable. Leigh és un bon director d’actors i té on triar,cosa que fa la pel·lícula convincent, començant per l’actor que fa de Turner, Timothy Spall. Es beneficia també de les possibilitats tècniques que permeten que en molts moments vegis al film la llum, tan característica, dels quadres de Turner. Tanmateix, el film em despertà dubtes que van quedar resolts, i de manera negativa per a Leigh, després de veure l’exposició. La raó té molt a veure amb el que plantejava a El Pais, A. Muñoz Molina després de veure la pel·lícula. Leigh, un cineasta generalment fred i voluntàriament allunyat emocionalment de les seves narracions, posa molt èmfasi a la vulgaritat i en alguns sentits, no pas altres, manca de humanitat de Turner, un londinenc d’extracció popular. Hi ha un punt aquí molt característic d’una certa contemporaneïtat que es complau a recordar que ningú no és un gran home pel seu criat. Però com ens deia el doctor Valls, això és així perquè el criat és només un criat. El problema no és només, com deia Muñoz Molina, que molts elements del que sabem de Turner fan pensar que el retrat de Leigh és poc fidedigne. La qüestió és que aquesta caracterització de les febleses de Turner serveix per ocultar els senyals d’una elevació espiritual extraordinària i que la seva obra reflecteix molt bé. La qüestió és més penosa, perquè Leigh és ben conscient d’aquesta dimensió, tot i que potser no l’anomenaria així, i no crec que vulgui amagar-la. Fins i tot hi ha moments en què l’expressa de manera èpica, però per l’efecte, em sembla, dels seus prejudicis no acaba de sortir-se’n