El cansament de ser-hi

Fa una mica menys de vint anys en un temps on estava molt a prop de la depressió vaig llegir la versió catalana del Viatge al fons de la nit de Celine. Em vaig sentir molt identificat amb un paràgraf que vaig anotar amb el destí habitual de totes les meves anotacions: es va perdre. Aquesta temporada, no gaire alegre, estic rellegint-lo, ara en la versió original francesa, i sense gaire dificultat he retrobat el paràgraf. El citaré al final. No cal traduir-lo perquè el llibre té versions a les dues llengües oficial. Es troba a l’escena on Ferdinand comença a treballar a l’hospital psiquiàtric. Ben pensat, no és del tot nou ni gens original, però em sento molt d’acord i m’agrada com ho diu Céline:

La grande fatigue de l’existence n’est peut-être en somme que cet énorme mal qu’on se donne pour demeurer vingt ans, quarante ans, davantage, raisonnable, pour ne pas être simplement, profondément soi-même, c'est-à-dire immonde, atroce, absurde. Cauchemar d’avoir à présenter toujours comme un petit idéal universel, sur-homme du matin au soir, le sous-homme claudicant qu’on nous a donné.

Retorn a Amsterdam

Per segona vegada a la meva vida m’estic a Amsterdam (de que hi hagué una primera en tinc constància aquí, aquí i aquí) No puc allotjar-me a l’hotel del filòsof, però en frueixo igualment d’aquesta ciutat que, per bé o per mal, té un lloc tan seminal a la nostra civilització, fins i tot ara mateix diria que no pas més petit que el de Paris o Londres. Malauradament no he tingut oportunitat de veure l’oportunitat de res veure nou, si de reveure alguns llocs característics i sobretot de passejar molta estona pels canals sense gaire direcció. Feia fred, prou com per caminar no fos agradable, però no per veure els canals gelats. He gaudit dels seus edificis en aquesta ciutat que es feu sense la voluntat de fer monuments ni als nobles ni a la corona. Venècia també en té de canals i l’arquitectura és potser superior, però això és una altra cosa. L’escenari adient perquè gents com Rembrandt, Hals o Spinoza marquessin el camí.

Reflexions sobre el bilingüisme des del país del barrufets

He passat els primers dies de la setmana passada a Bèlgica, fonamentalment a Brussel·les, però el diumenge visito Anvers. Comprovo, en el lloc, allò que sempre havia sentit de la poca predisposició del belgues a parlar l’altra llengua oficial. Me’n recordo llavors dels meus companys suissos als cursos d’alemany de Tübingen, els quals estaven allí al meu costat perquè confessaven haver estat perdent el temps, de manera força deliberada, mentre eren a les classes d’alemany de l’ institut. Per això tot i que no nego la bona intenció dels defensors del bilingüisme em sembla que essencialment mostren un esperit massa utòpic i rousseaunià. No és pas que vulgui negar que en sigui la solució més racional, d’una banda, i de l’altra que pugui ser la més ètica, allò levinasià de prendre cura de l’altre. Però ni la cura de l’altre ni la racionalitat són segurament definidors de la situació humana. La història sembla mostrar coses oposades. Posem el cas de Bèlgica. Un país amb una història ben il·lustrativa. Hom qualifica aquest país com a artificial i potser ho és però, de fet, la situació actual és la millor de totes les assajades. A l’època moderna, Bèlgica fou primer francesa i després holandesa abans de ser independent. Els francesos varen voler imposar la seva llengua. Després els holandesos feren el mateix. Tots dos coincidiren en afegir la imposició religiosa a la lingüística. Però, tampoc cal segurament esgarrifar-se gaire, perquè és per això pel que serveix un estat-nació, per a imposar coses. ...

Memòria d'una infància: THIS BOY

La Trellick Tower. obra mestra d'ärno Goldfinger

Alan Johnson ha estat un dels polítics més importants del partit laborista. Ha ocupat diversos ministeris, entre els quals finalment accedí al càrrec clau de ministre de l’interior. Tot i que ara no formi part del govern a l’ombra, el seu nom ha estat citat com una alternativa possible en alguna de les cícliques crisis que de tant en tant pateix aquest partit. Avui però no vull parlar de la seva carrera política, sinó de la literària, perquè Mr. Johnson va publicar fa dos anys la seva biografia amb un gran èxit de públic i de crítica havent guanyat el premi George Orwell del 2014. 

Johnson fou veí a la seva infància del que impròpiament es pot anomenar Notting Hill o molt més pròpiament Kensington Nord o, de manera del tot exacte, Kensal Town. De fet el seu carrer era Souhtam street, del qual ara resta més o menys la meitat després que una bona part fos demolit per construir la infame Trellick Tower. La meitat que resta tampoc té  edificis de l’època de Johnson, els quals havien estat declarat inhabitables als anys 30. (l’autor nasqué al maig del 50). Dit d’una altra manera, el paisatge descrit és el que durant sis anys vaig recórrer cada dia caminant des del meu apartament a Maida Hill fins el col·legi espanyol situat a l’altre extrem del carrer que descriu com centre, llavors, del barri: Golborne Road. De fet les escoles on estudià, Wornington i Bevington, encara existeixen i tots els escenaris descrits m’han estat familiars durant una part molt important, potser la més important, de la meva vida.

Una casa declarada inhabitable ja ens declara que la família Johnson no era prospera i efectivament Alan Johnson no pertanyia a cap mena de casta. Els seus orígens són de classe obrera sense cap pretensió ni possibilitat de ser alguna cosa més. De fet, més enllà del fet de la familiaritat de l’escenari allò més sorprenent del llibre, per a un lector barceloní amb un cert interès pel passat, ha estat el fet de comprovar que una part significativa de la classe obrera londinenca vivia en unes condicions pitjors que la barcelonina durant el franquisme. Si més no, els meus avis sempre van tenir llum i un inodor dins del pis, coses que per Alan Johnson van ser impensables durant els seu dotze primers anys de vida. De fet, les seves condicions eren més o menys les dels que en aquella època estaven rellogats a Barcelona. (això si, a Londres no hi semblava haver barraquisme, tot i que la climatologia de la ciutat possiblement ja ho feia impossible).

Les miserables condicions de vida de la família Johnson tenien com causa principal la manca de vocació paternal del pare Steve Johnson, el qual mai no es feu càrrec de la família i acabà desapareixent completament. La determinant absència del pare fou pal·liada per l’esforç de les dues dónes de la família: la mare, Lily, treballant sempre a cinquanta mil llocs fins morir literalment exhausta d’una malaltia cardíaca incurable quan només tenia 42 anys, ell en tenia llavors dotze, i la seva germana Linda només tres anys més gran però que va prendre cura del germà petit, defugint amb èxit tot tipus de llars adoptives i remeis institucionals, mentre assolia formar-se com a infermera. El més valuós del llibre té molta relació amb l’admiració de Johnson per dues dónes humils i tanmateix heroiques.

Allan Johnson de petit, no volia ser polític, cosa del tot normal entre els nens, sinó music, el seu heroi particular era Paul McCartney i escriptor. No puc jutjar del seu talent musical però no anava pas desencaminat a la seva altra aspiració. El llibre és convincent en la seva descripció i resulta commovedor sense caure mai al sentimentalisme ni renunciar a un sentit del humor, ben britànic. Johnson es mostra com un bon narrador i contra el que podia esperar-se de la biografia d’un polític el llibre mai no cau de les mans. Per cert, aquesta és la raó del títol del llibre.

Au revoir les enfants

El septuagèsim aniversari de l’alliberament d’Austwitchz fou commemorat al BFI amb una projecció de au revoir les enfants de Louis Malle, film que ha estat projectat cada dia des de llavors. És una bona elecció, sense dubte, perquè el film està molt ben fet i des de la seva peripècia personal, la seva confessió de tenir por tota l’estona, Jean Kippelstein incarna perfectament els milions de persones que foren sacrificats. Au revoir és un boníssim exemple d’habilitat narrativa. Tota esdevé de manera àgil i fluida fins els darrers moments on es desvetlla la raó de ser de la pel·lícula i, a diferència d’altres obres sobre el tema sempre properes al maniqueisme, no fa una pel·lícula de bons i dolents. Pel contrari, la culpabilitat va molt més enllà dels alemanys i fins i tot dels col·laboracionistes com Joseph, que té les seves raons, encara que no siguin bones. Allò esglaiador del final és que la consciència del mal es revela simultàniament amb la consciència de la culpa. Malle és notable per la seva manca d’autoindulgència i no sembla tenir el més mínim propòsit d’embellir el personatge del noi protagonista, Quentin, és a dir d’ell mateix.

Notícies sobre educació

Sense cap mena de dubte, això és el que tenim. Veure que no es tracta només de manies personals pot ser un petit consol, però massa petit, perquè al capdavall si som animals imitatius aquí no se sap molt bé qui podrien imitar els joves. No pas els professors, els quals en general s’ho haurien de fer mirar. Ahir a l’Observer un article parlava de la desaparició de l’A-level d’antropologia. El pretext és el normal en aquests casos. Només 800 alumnes varen fer la matèria a la illa el curs passat. El president de l’associació d’antropòlegs feia la jeremiada habitual en aquest casos, afirmant el caràcter imprescindible de l’assignatura quan cada cop calen més instruments per combatre els prejudicis, la intolerància, el racisme i l’antisemitisme, una empresa sense dubte digna d’elogi però potser una mica fora de l’abast d’aquests 800 nois i noies, encara que s’esforcin molt a llegir Levi-Strauss, Boas o Mead. El fet cert és que si els estudiants no aprenen a pensar mai no rebran educació, sinó ensinistrament amb independència del valor intrínsec d’allò que es transmet. Podem ensinistrar a la supremacia o al relativisme, però tot és finalment ensinistrament. Ensinistrar és però més fàcil i més rentable que l’alternativa, la qual a hores d’ara no sé si interessa veritablement a ningú.

El problema londinenc de l'habitatge

Des de Londres estant es fa difícil pensar que tinguin sentit termes com el de crisis. Anar a certs barris em recorda el panorama de les costes valencianes al temps daurats del PP. Per tot arreu hi ha grues i de fet des del pocs llocs de la ciutat amb una bona panoràmica, Primrose Hill o qualsevol dels ponts, la modificació és ben palesa i el nombre de gratacels nou és important. És clar que els amos de la ciutat no són precisament els londinencs. Entre ells, hi pot haver algun, però la majoria ni tan sols són britànics. Allò que aparentment es construeix són apartaments, més o menys de luxe. Però de fet fins i tot quan són venuts, a aquests apartament no hi viu ningú. En algun cas mai no hi viurà ningú. Per això, són més aviat guardioles. La seva finalitat es assegurar el valor dels diners dels oligarques de tot arreu, ben conscients que amb l’excepció del comerç de la cocaïna hi ha poques coses alhora més rentables i segures que la propietat londinenca. I els promotors anglesos són de segur gent més educada i tranqui-la que els del cartels mexicans.

Mentre tant la ciutat té setanta mil nens, no parlem ja dels adults, en destinacions totalment provisionals. Amb un salari mínim de 6,5£ l’hora calen exactament 50 hores per pagar-se el lloguer d’un pis amb una habitació a un barri normalet de la zona dos. La qüestió és més sagnant perquè en alguns casos les urbanitzacions de luxe es fan als terrenys lliurats per la demolició dels antics pisos de protecció social, promoguts pels ajuntaments. Aquest és el cas de la part final de Portobello Road on els antics estates han estat substituïts per urbanitzacions noves. Els antics habitants suposo que hauran estat reubicats a l’espai exterior més enllà de la M-25. Dissabte passat va haver un intent de reacció amb una marxa ciutadana des de Shoreditch, d’una banda, i Elephant and Castle, de l’altra, fins al city Hall que va ser encerclat per cinc mil manifestants. Va ser un èxit discret, però al capdavall no hauria de ser una lluita sense esperança en aquesta ciutat que tenia com a atribut distintiu del seu caràcter la renúncia a la verticalitat-