NOTES SOBRE LA MASSACRE DE PARIS

                                                                                I

                

Els assassinats, cruels, inútils, estupids, totalment condemnables de Paris, obren un altre cop la polèmica sobre el paper de la religió amanida amb el toc d’islamofòbia just com que podem sentir una mica de cohesió, ni que sigui imaginària. Mentre tot això s’esdevé he començat a llegir el diàleg de Ciceró sobre la Naturalesa dels Déus. Quan Ciceró l’escriu, té com a punt de partida el paper de fonament de la moralitat i de la vida social jugat per la religió. Dos mil anys després Hume refeu el diàleg amb un altre punt de vista i unes altres finalitats però compartint la mateixa consciència. La dinàmica post-humeana ha engendrat una civilització, la nostra, aliena a aquest supòsit. No podem pas oblidar, però que som un cas únic, una excepció i que possiblement aquesta excepció no brolla tant de la supressió d’un dels elements més perillosos de la religió, l’entusiasme, com de la seva conservació desviada.

II

Llegeixo a un bloc prestigiós que nosaltres, els occidentals, som els bons i ells, els terroristes, els dolents. El simplisme em sembla insultant. Per ser bo, no hi ha prou amb ser diferent dels dolents. Hi ha moltes més maneres de ser dolent que de ser bo. Paris, al capdavall, és la ciutat de la “ratonnade” auspiciada pel mateix estat, les autoritats del qual es van manifestar el diumenge. D’altra banda, no és gens clar que els autors dels atemptats no siguin occidentals. Totes les cultures han inventat la religió, només l’occidental el terrorisme.

III

A un altre bloc, llegeixo que el crims no tenen res a veure amb la religió. El fet però és que els assassins cridaven que Alà és gran no pas “Força Barça” o “Abajo Visconti”. Tornant al futbol, tampoc la mort del jove gallec a Madrid fa un mes tenia res a veure amb l’esport , segons alguns. Tothom que coneix una mica el mon del futbol sap que el futbol té molt a veure amb la guerra, de la qual sovint n’és una metàfora. Igualment, la religió té un vinculació estreta amb la violència, perquè encara que aspiri a superar-la, no per això deixa de ser necessàriament el seu origen, el nucli des d’on brolla la seva identitat.