Turner

 Timothy Spall com a Turner

 Rain, steam and speed

Snow Storm

El primer gran museu que vaig veure a la meva vida va ser la Tate Britain. Era l’any 1985 i la primera vegada que sortia a l’estranger. Vaig passar-m’hi el dia, però el quadre del que he tingut sempre un record més viu és la tempesta de neu de Turner; el que es va quedar més gravat a la meva retina i al meu cervell. Després l’he vist unes quantes vegades, de fet feia una visita anual a la Tate Britain amb els alumnes de Batxillerat mentre ensenyava aquí. Diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de retrobar-lo dins de l’exposició organitzada per aquesta institució i focalitzada en els últims quinze anys de l’artista.

Els últims anys abasten des de 1835 a 1851, històricament el inici de l’època victoriana i l’acceleració de la revolució industrial que anava a modificar de manera irreversible el paisatge britànic. Turner era un home gran. Va fer seixanta anys el 1835 i en aquella època això era ser molt gran i feia inevitable els problemes de salut i els senyals de decrepitud. El començament d’una decadència certa. L’exposició mostra que pel contrari l’activitat de Turner durant tot aquest període fou molt gran, malgrat que els senyals de decadència eren ben reals. No només treballa molt sinó que s’esforça en obrir vies completament diferents i en reflectir un mon que no tenia res a veure amb el de la seva joventut en el segle anterior. En aquest punt em ve a la memòria el molt desfavorable judici de Salvador Dalí sobre Turner. Per l’empordanès, l’anglès és el primers dels grans falsaris de la història de la pintura dels dos darrers segles. Sense entrar en la pertinència del judici de Dalí, em sembla molt palès el contrast entre l’esforç renovador de Turner lluitant contra la seva decrepitud i la complaença vers ell mateix que caracteritzà l’obra del de Figueres des de molt abans de ser vell.

L’exposició coincideix amb l’aparició de la pel·lícula de Mike Leigh sobre el pintor que vaig veure poc abans de marxar a Barcelona. És un film, sense dubte, recomanable. Leigh és un bon director d’actors i té on triar,cosa que fa la pel·lícula convincent, començant per l’actor que fa de Turner, Timothy Spall. Es beneficia també de les possibilitats tècniques que permeten que en molts moments vegis al film la llum, tan característica, dels quadres de Turner. Tanmateix, el film em despertà dubtes que van quedar resolts, i de manera negativa per a Leigh, després de veure l’exposició. La raó té molt a veure amb el que plantejava a El Pais, A. Muñoz Molina després de veure la pel·lícula. Leigh, un cineasta generalment fred i voluntàriament allunyat emocionalment de les seves narracions, posa molt èmfasi a la vulgaritat i en alguns sentits, no pas altres, manca de humanitat de Turner, un londinenc d’extracció popular. Hi ha un punt aquí molt característic d’una certa contemporaneïtat que es complau a recordar que ningú no és un gran home pel seu criat. Però com ens deia el doctor Valls, això és així perquè el criat és només un criat. El problema no és només, com deia Muñoz Molina, que molts elements del que sabem de Turner fan pensar que el retrat de Leigh és poc fidedigne. La qüestió és que aquesta caracterització de les febleses de Turner serveix per ocultar els senyals d’una elevació espiritual extraordinària i que la seva obra reflecteix molt bé. La qüestió és més penosa, perquè Leigh és ben conscient d’aquesta dimensió, tot i que potser no l’anomenaria així, i no crec que vulgui amagar-la. Fins i tot hi ha moments en què l’expressa de manera èpica, però per l’efecte, em sembla, dels seus prejudicis no acaba de sortir-se’n