El Geffrie Museum

Una bona manera de passar una estona de profit a Londres és el Geffrie, un museu dedicat al concepte de llar (Home Museum). És al barri de Hackney, és a dir, un lloc on només es poden trobar turistes que estiguin molt i molt perduts. El museu està situat en un bloc de cases destinades a la caritat, edificades al segle XVII. Com podeu veure és una dotzena de cases on cadascú dels beneficiaris, vells indigents, gaudia d’una habitació individual. El front té un ampli pati i tota la part posterior té un, molt cuidat i reconstruït al la manera del XVIII jardí,; un autèntic oasi en una zona de la ciutat que fa poc honor a la fama de Londres com a ciutat verda. Dins del museu hi ha recreació de sales d’estar de dotze períodes històrics, les qual són utilitzades com a base per a explicar en cada època les condicions de vida material de les classes mitjanes. La primera fóra del segle XVII i l’última fora un loft fet d’un edifici industrial en desús, característica dels anys 90. L’edifici de l’època edwardiana es presentava en un planta que podria ser el de la meva antiga residència de Saltram Crescent amb la petita diferència de què l’edifici fou fet per a una família i a començaments d’aquest segle érem tres famílies (tot i així, vivíem segurament menys gent que quan havia una sola família).

Hi ha un espai també, al subsòl, per exposicions temporals i la que fan aquesta primavera és prou interessant, les llars dels sense llar (the homes of the homeless: seeking shelter in victorian London). Tracta de la qüestió de la gent sense accés a la vivenda en el Londres victorià i presenta molts documents gràfics i documentació original de les institucions que tractaren aquestes qüestions. Es divideix en cinc àrees que són les solucions bàsiques pels que no tenien on aixoplugar-se: el carrer, els refugis de beneficència, les workhouses, les lodging house i les lodging model houses Les segones eren llocs d’emergència on només es podia restar una nit. Les Workhouses eren per alguns, entre els quals crec que és Orwell, precedents directes dels camps de concentració. Serien l’equivalent als nostres asils i la relació amb els camps no només està basada en el tracte ofert als residents, sinó a la consideració moral de culpables que en tenien, doncs els tractament dels pobres era semblant al que es podria donar a un gènere humà inferior. De fet que els pobres eren un raça inferior, era una tesi defensada per científics seriosos, acadèmics i universitaris, del moment. Les altres institucions oferien un tracte més digne i eren sovint fruit de l’esforç de grups cristians com l’exèrcit de salvació.

Tot això està molt bé, per saber on estàvem, però certament té connexió també amb com estem. Algunes d’aquestes institucions encara funcionen i als carrers de Londres dorm molta gent pel carrer. Per això, el museu ha treballat amb algunes de les institucions dedicades a intentar ajudar la gent amb aquesta situació i especialment el jovent (cosa que a l’època victoriana passava poc. Els papers s’han invertit) i una part de l’exposició consisteix en les reflexions sobre l’exposició fetes per joves que han viscut en aquesta situació. En tot cas, si en teniu curiositat, aquí podeu veure algunes de les imatges més significatives.

La casa del Doctor Johnson

Ahir vaig veure un altre lloc que m’atreviria a qualificar d’ absolutament indispensable pels interessats a la literatura, la casa del Dr. Johnson. De fet, va viure a 18 domicilis diferents a Londres, però aquí s’hi estigué onze anys i fou el lloc on composà el seu diccionari. El seu emplaçament és sorprenent. Des de Fleet Street, un petit carreró s’endinsa en un laberint de passatges que recorda quina devia ser la configuració de la city en un passat. Hi ha moltes cases del XVIII a Londres, però la majoria són mansions senyorials, Johnson mai no fou ric i de fet varies vegades va estar molt a prop de la presó per deutes. La casa era doncs normaleta. Te tres pisos, a més del soterrani que servia de cuina, però cap dels pisos té més de dues habitacions i tampoc són gaire grans. Hi ha en exposició alguns dels objectes que li pertanyeren i en el seu antic dormitori, ha estat ubicada la biblioteca amb exemplars important, tant del diccionari, com del seus predecessors. Hi molts retrats i gravats de les amistats de Johnson, un home eminentment sociable. Personatges com l’actor Garrick, que havia estat el seu deixeble a les Midlands abans de què tots dos arribessin a Londres, Sir Joshua Reynolds, el seu millor amic malgrat ser wigh i evidentment Boswell, l’home que més ajuda a la seva immortalitat. Entre les moltes figures hi ha un personatge secundari, però en un cert sentit decisiu a la història del pensament: Beattie, també molt amic de Johnson. Beattie composà una refutació de la filosofia de Hume que fou la font mitjançant la qual Kant tingué coneixement del pensament de l’autor del Tractat. Johnson detestava Hume. També hi ha el retrat del seu criat Francis Barber, que li fou regalat a la mort de la seva dóna. Johnson li dóna una bona educació, aprengué grec i llatí, i el convertí en un home lliure a la seva mort. Entre les sorpreses agradables que em deparà la casa, valdria la pena afegir aquest article que vaig llegir al que fa 250 anys era la seva sala de recepció, es l’evocació de la seva figura, i de la de Boswell, feta en un curs de literatura per J.L. Borges, aquí

Retorn a Hamsptead

 William Murray, primer comte de Mansfield

 Pieter van den Broecke , per Franz Haals

Les dues nebodes de Lord Mandfield, el quadre està atribuït a  Johann Zoffany

 La biblioteca

L'autoretrat de Rembrandt

The guitar Player, de Vermeer

Si hom té un dia per estar-s’hi a Londres i no sap ben bé que fer, el meu consell per aprofitar-lo és anar a Hampstead. En aquest barri, allunyat del centre, hi és el major parc de la ciutat amb una zona forestal, tres petits estanys on la gent a l’estiu s’hi banya i la Kenwood House, de la que ja havia parlat fa uns anys, aquí. Dissabte passat vaig tornar-hi i la casa llueix molt millor després de la seva restauració. La col·lecció de pintura segueix, tot i que la seva peça més coneguda, l’autoretrat de Rembrandt, és   temporalment a Amsterdam, però hi ha hagut una restauració completa de la biblioteca, un treball esplèndid de l’arquitecte més significatiu del període Robert Adam.

La casa disposa ara de molta més informació, si abans ens parlava només del propietari que va cedir-la a l’estat anglès, després d’adquirir-la amb el import de la seves accions de Guinnes, ara  s’ha restituït la memòria del primer propietari William Murray, primer comte de Mansfield, que feu el palau per fugir de l’aglomeració londinenca, llavors llunyana. Mansfield fou la principal figura de la jurisprudència britànica del segle i una fita indispensable en la història de la defensa dels drets humans. El 1772 a la seva resolució del cas Sommerset, establí que l’esclavatge no tenia base a la common law i que mai havia estat establert per la llei positiva a Anglaterra, amb la qual cosa obrí les portes per a acabar amb el comerç d’esclaus, 35 anys després. Hom presenta sovint la seva decisió com un exponent de l’avenç de les idees il·lustrades, tot i que els il·lustrats no sempre ho van tenir del tot clar. Hume pensava que els negres eren inferiors mentalment i Kant que el seu esclavatge era natural (quants negres va veure Kant a la seva vida?). Lord Mansfield no tracta la qüestió només en termes jurídiques o abstractes. Era l’oncle i el tutor de Dido Elizabeth Belle, la filla del seu nebot i d’una esclava negra. Dido fou la primera persona de color retratada com una persona lliure, cosa que efectivament fou per la decisió del seu oncle, del tot inhabitual a l’època. La noia fou integrada a la família i rebé una herència apreciable, tot i que no hi era als sopars amb gent de fóra. Cal recordar que a més de ser negra, era il·legítima. La seva història ha estat explicada fa poc en un film, Belle, que no he vist i no sé si ha arribat a Catalunya. 

Sortint del parc, els carrers de Hampstead són perfectes per badar una estona. Poc a veure amb la resta dels carrers de Londres. Molts d’ells mantenen un aire del tot rural que et fa difícil pensar que estàs a la ciutat més gran i més frenètica d’Europa.

l'ànima del titella

Vaig el dia 26 de febrer a la presentació que John Gray fa del seu darrer llibre, the soul of the marionette, a la LSE. En aquest llibre el seu autor s’enfronta a un dels problemes originals i centrals de la modernitat filosòfica, però no pas de la filosofia, la qüestió de la llibertat. Gray va mostrar-se com un orador competent i amè, però sense haver llegit el llibre, cosa que espero fer la propera pasqua, no em sembla que afegeixi res d’ especialment nou als seus anteriors treballs. Gray és fonamentalment un escèptic, però en un sentit instrumental com ho era Descartes. En el seu cas l’escepticisme és una eina per a lluitar contra les periòdiques onades d’entusiasme provocades per la radicalitat il·lustrada. En aquest sentit, segueix el camí de Hume, iniciat amb la crítica de l’escocès a la filosofia de la història whig. La seva tesi central, amb la que començà la seva exposició, és que el coneixement no és en ell mateix alliberador, tot els nostre segle XX, en pot ser el testimoni de càrrec, i per això la civilització humana és inherentment fràgil. La darrera il·lusió il·lustrada, la redempció per la ciència i la tecnologia, no és menys il·lusòria que qualsevol de les anteriors. No havent-hi possibilitat de planificació, qualsevol decisió ignora allò que podem perdre pel camí. Malgrat declarar-se en el debat posterior com simpatitzant de Syriza, no en tinc cap dubte que la seva posició és quintaessencialment conservadora (és clar que això no és contradictori i pot fins i tot ser positiu pels que pensin que la dualitat entre esquerra i dreta es desvirtua quan es redueix a conservadorisme enfront de progressisme)

Pel que fa la qüestió de la llibertat, el seu punt de vista sembla reformular i reprendre moltes tesis d’autors anteriors. En resum, per Gray la llibertat no existeix perquè estem obligats a triar i a fer la tria sempre mancats de coneixement. Hom pot pensar a Sartre o Spinoza, però el deute que va reconèixer, la seva font d’inspiració, és molt més antiga: el gnosticisme.

Memòria d'una infància: THIS BOY

La Trellick Tower. obra mestra d'ärno Goldfinger

Alan Johnson ha estat un dels polítics més importants del partit laborista. Ha ocupat diversos ministeris, entre els quals finalment accedí al càrrec clau de ministre de l’interior. Tot i que ara no formi part del govern a l’ombra, el seu nom ha estat citat com una alternativa possible en alguna de les cícliques crisis que de tant en tant pateix aquest partit. Avui però no vull parlar de la seva carrera política, sinó de la literària, perquè Mr. Johnson va publicar fa dos anys la seva biografia amb un gran èxit de públic i de crítica havent guanyat el premi George Orwell del 2014. 

Johnson fou veí a la seva infància del que impròpiament es pot anomenar Notting Hill o molt més pròpiament Kensington Nord o, de manera del tot exacte, Kensal Town. De fet el seu carrer era Souhtam street, del qual ara resta més o menys la meitat després que una bona part fos demolit per construir la infame Trellick Tower. La meitat que resta tampoc té  edificis de l’època de Johnson, els quals havien estat declarat inhabitables als anys 30. (l’autor nasqué al maig del 50). Dit d’una altra manera, el paisatge descrit és el que durant sis anys vaig recórrer cada dia caminant des del meu apartament a Maida Hill fins el col·legi espanyol situat a l’altre extrem del carrer que descriu com centre, llavors, del barri: Golborne Road. De fet les escoles on estudià, Wornington i Bevington, encara existeixen i tots els escenaris descrits m’han estat familiars durant una part molt important, potser la més important, de la meva vida.

Una casa declarada inhabitable ja ens declara que la família Johnson no era prospera i efectivament Alan Johnson no pertanyia a cap mena de casta. Els seus orígens són de classe obrera sense cap pretensió ni possibilitat de ser alguna cosa més. De fet, més enllà del fet de la familiaritat de l’escenari allò més sorprenent del llibre, per a un lector barceloní amb un cert interès pel passat, ha estat el fet de comprovar que una part significativa de la classe obrera londinenca vivia en unes condicions pitjors que la barcelonina durant el franquisme. Si més no, els meus avis sempre van tenir llum i un inodor dins del pis, coses que per Alan Johnson van ser impensables durant els seu dotze primers anys de vida. De fet, les seves condicions eren més o menys les dels que en aquella època estaven rellogats a Barcelona. (això si, a Londres no hi semblava haver barraquisme, tot i que la climatologia de la ciutat possiblement ja ho feia impossible).

Les miserables condicions de vida de la família Johnson tenien com causa principal la manca de vocació paternal del pare Steve Johnson, el qual mai no es feu càrrec de la família i acabà desapareixent completament. La determinant absència del pare fou pal·liada per l’esforç de les dues dónes de la família: la mare, Lily, treballant sempre a cinquanta mil llocs fins morir literalment exhausta d’una malaltia cardíaca incurable quan només tenia 42 anys, ell en tenia llavors dotze, i la seva germana Linda només tres anys més gran però que va prendre cura del germà petit, defugint amb èxit tot tipus de llars adoptives i remeis institucionals, mentre assolia formar-se com a infermera. El més valuós del llibre té molta relació amb l’admiració de Johnson per dues dónes humils i tanmateix heroiques.

Allan Johnson de petit, no volia ser polític, cosa del tot normal entre els nens, sinó music, el seu heroi particular era Paul McCartney i escriptor. No puc jutjar del seu talent musical però no anava pas desencaminat a la seva altra aspiració. El llibre és convincent en la seva descripció i resulta commovedor sense caure mai al sentimentalisme ni renunciar a un sentit del humor, ben britànic. Johnson es mostra com un bon narrador i contra el que podia esperar-se de la biografia d’un polític el llibre mai no cau de les mans. Per cert, aquesta és la raó del títol del llibre.

El problema londinenc de l'habitatge

Des de Londres estant es fa difícil pensar que tinguin sentit termes com el de crisis. Anar a certs barris em recorda el panorama de les costes valencianes al temps daurats del PP. Per tot arreu hi ha grues i de fet des del pocs llocs de la ciutat amb una bona panoràmica, Primrose Hill o qualsevol dels ponts, la modificació és ben palesa i el nombre de gratacels nou és important. És clar que els amos de la ciutat no són precisament els londinencs. Entre ells, hi pot haver algun, però la majoria ni tan sols són britànics. Allò que aparentment es construeix són apartaments, més o menys de luxe. Però de fet fins i tot quan són venuts, a aquests apartament no hi viu ningú. En algun cas mai no hi viurà ningú. Per això, són més aviat guardioles. La seva finalitat es assegurar el valor dels diners dels oligarques de tot arreu, ben conscients que amb l’excepció del comerç de la cocaïna hi ha poques coses alhora més rentables i segures que la propietat londinenca. I els promotors anglesos són de segur gent més educada i tranqui-la que els del cartels mexicans.

Mentre tant la ciutat té setanta mil nens, no parlem ja dels adults, en destinacions totalment provisionals. Amb un salari mínim de 6,5£ l’hora calen exactament 50 hores per pagar-se el lloguer d’un pis amb una habitació a un barri normalet de la zona dos. La qüestió és més sagnant perquè en alguns casos les urbanitzacions de luxe es fan als terrenys lliurats per la demolició dels antics pisos de protecció social, promoguts pels ajuntaments. Aquest és el cas de la part final de Portobello Road on els antics estates han estat substituïts per urbanitzacions noves. Els antics habitants suposo que hauran estat reubicats a l’espai exterior més enllà de la M-25. Dissabte passat va haver un intent de reacció amb una marxa ciutadana des de Shoreditch, d’una banda, i Elephant and Castle, de l’altra, fins al city Hall que va ser encerclat per cinc mil manifestants. Va ser un èxit discret, però al capdavall no hauria de ser una lluita sense esperança en aquesta ciutat que tenia com a atribut distintiu del seu caràcter la renúncia a la verticalitat-

Rutines londinenques

El meu treball literari dels propers tres mesos és fer una traducció al català dels diàlegs de la religió natural. No me l’ha demanat ningú ni en fa cap falta, perquè no parla ni diu res gaire relacionable amb el “procés”, però és una bona manera d’entretenir-me i completar una mica el que podríem dir “programa personal d’estudi”. Com que em costa quedar-me a casa, treballaré al Museu Britànic. L’Encarna va tenir el detall de fer-se, i fer-me, membre, cosa que em permet accedir a un espai amb una cafeteria i una sala d’estudi amb un accés limitat de públic. Des de la finestra veig el gran espai central i celebro compartir, en un sentit molt aproximat és clar, el mateix espai on per exemple treballà Karl Marx. De camí a la parada del bus 18, el que utilitzo per a anar a casa, he de passar pel davant del waterstones de Glower Street. Els coneixedors del panorama editorial britànic potser arrufaren el nas en sentir el poc estimat nom d’aquesta cadena. El de Glower Street però és una mica diferent. Abans de ser englobat per la poderosa cadena, la llibreria es deia Dillons i era potser la principal referència de la ciutat. De fet, el barri té una animada vida universitària perquè està a tocar de la universitat de Londres, la qual distribueix els seus edificis per aquest sector de Bloomsbury. Vaig entrar-hi i vaig estar-me una bona estona. Com fa deu anys vaig trobar, quan vaig començar a ser habitual, que hi havia moltes coses que m’interessaven. La diferència amb fa deu anys és que la sortida que utilitzava per justificar qualsevol compra convulsiva, ara ja no em funciona. Dir que m’ho llegiré quan em jubili, ara per ara em sembla massa aventurat i potser injustificadament optimista.

Turner

 Timothy Spall com a Turner

 Rain, steam and speed

Snow Storm

El primer gran museu que vaig veure a la meva vida va ser la Tate Britain. Era l’any 1985 i la primera vegada que sortia a l’estranger. Vaig passar-m’hi el dia, però el quadre del que he tingut sempre un record més viu és la tempesta de neu de Turner; el que es va quedar més gravat a la meva retina i al meu cervell. Després l’he vist unes quantes vegades, de fet feia una visita anual a la Tate Britain amb els alumnes de Batxillerat mentre ensenyava aquí. Diumenge passat vaig tenir l’oportunitat de retrobar-lo dins de l’exposició organitzada per aquesta institució i focalitzada en els últims quinze anys de l’artista.

Els últims anys abasten des de 1835 a 1851, històricament el inici de l’època victoriana i l’acceleració de la revolució industrial que anava a modificar de manera irreversible el paisatge britànic. Turner era un home gran. Va fer seixanta anys el 1835 i en aquella època això era ser molt gran i feia inevitable els problemes de salut i els senyals de decrepitud. El començament d’una decadència certa. L’exposició mostra que pel contrari l’activitat de Turner durant tot aquest període fou molt gran, malgrat que els senyals de decadència eren ben reals. No només treballa molt sinó que s’esforça en obrir vies completament diferents i en reflectir un mon que no tenia res a veure amb el de la seva joventut en el segle anterior. En aquest punt em ve a la memòria el molt desfavorable judici de Salvador Dalí sobre Turner. Per l’empordanès, l’anglès és el primers dels grans falsaris de la història de la pintura dels dos darrers segles. Sense entrar en la pertinència del judici de Dalí, em sembla molt palès el contrast entre l’esforç renovador de Turner lluitant contra la seva decrepitud i la complaença vers ell mateix que caracteritzà l’obra del de Figueres des de molt abans de ser vell.

L’exposició coincideix amb l’aparició de la pel·lícula de Mike Leigh sobre el pintor que vaig veure poc abans de marxar a Barcelona. És un film, sense dubte, recomanable. Leigh és un bon director d’actors i té on triar,cosa que fa la pel·lícula convincent, començant per l’actor que fa de Turner, Timothy Spall. Es beneficia també de les possibilitats tècniques que permeten que en molts moments vegis al film la llum, tan característica, dels quadres de Turner. Tanmateix, el film em despertà dubtes que van quedar resolts, i de manera negativa per a Leigh, després de veure l’exposició. La raó té molt a veure amb el que plantejava a El Pais, A. Muñoz Molina després de veure la pel·lícula. Leigh, un cineasta generalment fred i voluntàriament allunyat emocionalment de les seves narracions, posa molt èmfasi a la vulgaritat i en alguns sentits, no pas altres, manca de humanitat de Turner, un londinenc d’extracció popular. Hi ha un punt aquí molt característic d’una certa contemporaneïtat que es complau a recordar que ningú no és un gran home pel seu criat. Però com ens deia el doctor Valls, això és així perquè el criat és només un criat. El problema no és només, com deia Muñoz Molina, que molts elements del que sabem de Turner fan pensar que el retrat de Leigh és poc fidedigne. La qüestió és que aquesta caracterització de les febleses de Turner serveix per ocultar els senyals d’una elevació espiritual extraordinària i que la seva obra reflecteix molt bé. La qüestió és més penosa, perquè Leigh és ben conscient d’aquesta dimensió, tot i que potser no l’anomenaria així, i no crec que vulgui amagar-la. Fins i tot hi ha moments en què l’expressa de manera èpica, però per l’efecte, em sembla, dels seus prejudicis no acaba de sortir-se’n