l'ànima del titella

Vaig el dia 26 de febrer a la presentació que John Gray fa del seu darrer llibre, the soul of the marionette, a la LSE. En aquest llibre el seu autor s’enfronta a un dels problemes originals i centrals de la modernitat filosòfica, però no pas de la filosofia, la qüestió de la llibertat. Gray va mostrar-se com un orador competent i amè, però sense haver llegit el llibre, cosa que espero fer la propera pasqua, no em sembla que afegeixi res d’ especialment nou als seus anteriors treballs. Gray és fonamentalment un escèptic, però en un sentit instrumental com ho era Descartes. En el seu cas l’escepticisme és una eina per a lluitar contra les periòdiques onades d’entusiasme provocades per la radicalitat il·lustrada. En aquest sentit, segueix el camí de Hume, iniciat amb la crítica de l’escocès a la filosofia de la història whig. La seva tesi central, amb la que començà la seva exposició, és que el coneixement no és en ell mateix alliberador, tot els nostre segle XX, en pot ser el testimoni de càrrec, i per això la civilització humana és inherentment fràgil. La darrera il·lusió il·lustrada, la redempció per la ciència i la tecnologia, no és menys il·lusòria que qualsevol de les anteriors. No havent-hi possibilitat de planificació, qualsevol decisió ignora allò que podem perdre pel camí. Malgrat declarar-se en el debat posterior com simpatitzant de Syriza, no en tinc cap dubte que la seva posició és quintaessencialment conservadora (és clar que això no és contradictori i pot fins i tot ser positiu pels que pensin que la dualitat entre esquerra i dreta es desvirtua quan es redueix a conservadorisme enfront de progressisme)

Pel que fa la qüestió de la llibertat, el seu punt de vista sembla reformular i reprendre moltes tesis d’autors anteriors. En resum, per Gray la llibertat no existeix perquè estem obligats a triar i a fer la tria sempre mancats de coneixement. Hom pot pensar a Sartre o Spinoza, però el deute que va reconèixer, la seva font d’inspiració, és molt més antiga: el gnosticisme.