Fa gairebé dos mesos que soc aquí. Encara no m’he fet i ja de començar a pensar en la tornada, a Medina del Campo. Bàsicament n’estic fent dues coses. La traducció dels Diàlegs sobre la religió natural tindrà segur una primera versió abans de Pasqua. Haurà estat un treball tan plaent com inútil. M’és del tot impossible imaginar un editor o un lector per a un treball d’aquesta mena. L’altra feina era una presentació del celinià Voyage au bout de la nuit. Havia de ser una cosa petita, un exercici merament escolar, però la lectura del llibre, de fet la segona relectura, em dóna moltes ganes d’anar més enllà. Malauradament un dels vicis adquirits després de 30 anys de, diguem-ne, conreu de la filosofia és a fer un ús massa selectiu de la meva capacitat, quan més va més migrada, de la meva capacitat per a fer atenció. Dit d’una altra manera, d’haver-me cregut la distinció entre la literatura i la filosofia.
Hi ha una tradició novel·lística que amb independència de les creences efectives dels seus autors és cristiana. Rene Girard ens ha il·lustrat prou sobre aquesta opció. En Joan Sales també. Dostoievski n’és la millor mostra. També Cervantes i segurament Proust. Hi ha molts però no clarament tothom. Moby Dick, per exemple, n’és clarament una excepció, també l’obra del reverend Johnathan Swift. La importància del voyage és que defineix clarament el paradigma contrari. És una novel·la radicalment atea. L’itinerari de Ferdinand Bardamu no permet l’afirmació de cap dels valors que associem a la divinitat o en poden esdevenir les seves màscares. Només això, però, no seria prou radical. El voyage és una successió d’escenes de les que sempre es pot deduir una tesi o un principi antropològic i del conjunt se’n dedueix la impossibilitat de la noblesa. No és que no hi hagi demostració de la superioritat d’allò noble sobre allò baix, el límit definidor de la filosofia platònica. És que no existeix aquesta mena de dicotomia, només una naturalesa cega i una humanitat amb pretensions infonamentades.
No estic segur de què llegí, filosòficament parlant, Céline. De segur Schopenhauer i Freud, també possiblement Nietzsche. Tanmateix, si recordem la definició de filosofia de Sòcrates al Fedó, la meditació sobre la mort, n’esdevé impossible negar-ne l’interès, perquè cap altra obra del seu segle es va centrar amb tanta intensitat i radicalitat en aquesta tasca. De fet, el voyage és una molt curiosa barreja de les meditacions dels moralistes francesos, Bardamu no deixa de fer sentències morals a cadascuna de les 45 escenes del llibre que poden ser llegides com entremesos amb un missatge moral, i la novel·la picaresca, la primera que va definir-se des de l’anti-heroi, la inventora del “loser”.És cert que al Lazarillo, per posar-ne l’exemple més palès, no hi mor ningú, però tampoc ningú no hi arriba a viure del tot. Tenen massa feina sobrevivint.
Per Girard la novel·la és un ensenyament sobre el mimetisme que fa de la vida humana un enfern. La superació passa per la transcendència i els finals de les millors novel·les són sempren una porta oberta a l’esperança i la redempció. A una novel·la atea, com el Voyage, no en pot haver esperança; no hi ha lloc per a la redempció. És per això que Troski, crec que amb tota justícia, li negà tot caràcter revolucionari al llibre, enfront dels intel·lectuals d’esquerra que el 1932 pensaven que Celine era un dels seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada