Gerda Taro al Cañada Blanch

Gerda Taro ha estat el tema de la darrera reunió del centre Cañada Blanch. La seva figura ha esta presentada per Jane Rogoyska, escriptora i guionista polonesa, que acaba de publicar un llibre sobre la fotògrafa alemanya. Ella ha presentat aquest personatge de vida curta, massa curta, perquè tot just tenia vint i sis anys quan va morir. Parlar-ne amb propietat no és fàcil. Certament sense Gerda, no hi hagués hagut Robert Cappa, i això ja la fa important, però parlar de la pròpia Gerda no és fàcil. La confusió del seu legat amb el de Cappa és total i en un any, i treballant sovint amb mitjans tècnics molt limitats, li fou difícil assolir un estil realment propi. Tanmateix allò més interessant, per la conferenciant i per l’autor d’aquestes línies, és la invenció que Gerda i Robert feren d’ells mateixos. Com varen decidir de deixar de ser Gerta Pohorylle i Endre Ernő Friedmann, dos jueus centreeuropeus, exiliats polítics a Paris gairebé sense recursos per passar a ser, Gerda Taro i Robert Cappa, un famosíssim fotògraf americà i la seva agent de premsa. Res de pobretalla europea sinó glamour gairebé hollywoodenc. Juliol del 36 fos el seu moment decisiu quan a Espanya pogueren satisfer simultàniament el seu compromís polític i les seves expectatives professionals. El coneixement d’aquest període augmentà amb el descobriment dels 4500 negatius de la maleta mexicana,els millors treballs de la qual foren mostrats a Barcelona i Londres, com vaig explicar aquí. 

Segons la conferenciant, mentre Gerda ( o si voleu Gerta) estava a la guerra d’Espanya, el seu compromís amb la causa republicana augmentava i això, de vegades, li feu perdre l’objectivitat. Paul Preston preguntà llavors com una fotografia pot deixar de ser objectiva. La resposta fou que una fotografia sempre implica opcions (que surt i que no surt, com la més fonamental) i aquestes opcions qüestionen l’objectivitat. La resposta és només relativament convincent ja que em sembla que planteja una altra pregunta que, en aquell moment, no vaig encertar plantejar: Com pot ser, llavors, una fotografia objectiva?