Selma

Dissabte passat era el cinquantè aniversari del diumenge de sang a la ciutat de Selma i precisament sense ser-ne conscients VAser el dia que varem triar per veure el film del mateix nom que explica aquests fets històrics. En una primera versió el treball de la directora Ada DuVernay em sembla cinematogràficament ben sòlid. La narració és clara i mai no et permet desconnectar. En un film d’aquestes característiques l’elecció del protagonista sempre és decisiva i el britànic David Oyelowo es mostra com una elecció del tot encertada. En un temps de pseudo-èpica com els que vivim, la rememoració efectuada per Duvernay d’una injustícia i una situació insostenible és del tot emocionant. Però el film, mostra també l’aspecte menys honorable, el fet que d’alguna manera la situació de tensió fos buscada, perquè no fou tant la massacre allò que canvia la història, com el fet que la massacre fos televisada i tothom n’era conscient de que això havia de ser així. La pel·lícula al mostrar els punts de vista, divergents dels de King reflecteix bé l’esperit que Duvernay mostrà en la seva entrevista amb Sigth&Sound i que vull traduir i incloure perquè potser tenim alguna cosa a aprendre: Al capdavall, cadascú mira la història a través de les seves pròpies ulleres. La manera en què vosté i jo recordaren aquesta conversació serà diferent. Si dic que la meva és la correcta, prescindeixo de la seva memòria i prescindeixo de la seva veu i de la seva memòria i això és perillós. M’han agradat especialment la recreació dels discursos de King, malgrat que no siguin exactament els originals per una qüestió de drets d’autor, I l’ús que el film fa de la tradició musical negra americana, fent palès el seu caràcter de suport a la vida comunitària d’aquest grup exclòs. Els articles apareguts a la premsa el passat cap de setmana mostren que malauradament més enllà del dret a vot, garantit finalment pel President Johnson, les coses tampoc han canviat gaire.

Gerda Taro al Cañada Blanch

Gerda Taro ha estat el tema de la darrera reunió del centre Cañada Blanch. La seva figura ha esta presentada per Jane Rogoyska, escriptora i guionista polonesa, que acaba de publicar un llibre sobre la fotògrafa alemanya. Ella ha presentat aquest personatge de vida curta, massa curta, perquè tot just tenia vint i sis anys quan va morir. Parlar-ne amb propietat no és fàcil. Certament sense Gerda, no hi hagués hagut Robert Cappa, i això ja la fa important, però parlar de la pròpia Gerda no és fàcil. La confusió del seu legat amb el de Cappa és total i en un any, i treballant sovint amb mitjans tècnics molt limitats, li fou difícil assolir un estil realment propi. Tanmateix allò més interessant, per la conferenciant i per l’autor d’aquestes línies, és la invenció que Gerda i Robert feren d’ells mateixos. Com varen decidir de deixar de ser Gerta Pohorylle i Endre Ernő Friedmann, dos jueus centreeuropeus, exiliats polítics a Paris gairebé sense recursos per passar a ser, Gerda Taro i Robert Cappa, un famosíssim fotògraf americà i la seva agent de premsa. Res de pobretalla europea sinó glamour gairebé hollywoodenc. Juliol del 36 fos el seu moment decisiu quan a Espanya pogueren satisfer simultàniament el seu compromís polític i les seves expectatives professionals. El coneixement d’aquest període augmentà amb el descobriment dels 4500 negatius de la maleta mexicana,els millors treballs de la qual foren mostrats a Barcelona i Londres, com vaig explicar aquí. 

Segons la conferenciant, mentre Gerda ( o si voleu Gerta) estava a la guerra d’Espanya, el seu compromís amb la causa republicana augmentava i això, de vegades, li feu perdre l’objectivitat. Paul Preston preguntà llavors com una fotografia pot deixar de ser objectiva. La resposta fou que una fotografia sempre implica opcions (que surt i que no surt, com la més fonamental) i aquestes opcions qüestionen l’objectivitat. La resposta és només relativament convincent ja que em sembla que planteja una altra pregunta que, en aquell moment, no vaig encertar plantejar: Com pot ser, llavors, una fotografia objectiva?

Reflexions sobre el bilingüisme des del país del barrufets

He passat els primers dies de la setmana passada a Bèlgica, fonamentalment a Brussel·les, però el diumenge visito Anvers. Comprovo, en el lloc, allò que sempre havia sentit de la poca predisposició del belgues a parlar l’altra llengua oficial. Me’n recordo llavors dels meus companys suissos als cursos d’alemany de Tübingen, els quals estaven allí al meu costat perquè confessaven haver estat perdent el temps, de manera força deliberada, mentre eren a les classes d’alemany de l’ institut. Per això tot i que no nego la bona intenció dels defensors del bilingüisme em sembla que essencialment mostren un esperit massa utòpic i rousseaunià. No és pas que vulgui negar que en sigui la solució més racional, d’una banda, i de l’altra que pugui ser la més ètica, allò levinasià de prendre cura de l’altre. Però ni la cura de l’altre ni la racionalitat són segurament definidors de la situació humana. La història sembla mostrar coses oposades. Posem el cas de Bèlgica. Un país amb una història ben il·lustrativa. Hom qualifica aquest país com a artificial i potser ho és però, de fet, la situació actual és la millor de totes les assajades. A l’època moderna, Bèlgica fou primer francesa i després holandesa abans de ser independent. Els francesos varen voler imposar la seva llengua. Després els holandesos feren el mateix. Tots dos coincidiren en afegir la imposició religiosa a la lingüística. Però, tampoc cal segurament esgarrifar-se gaire, perquè és per això pel que serveix un estat-nació, per a imposar coses. ...

Memòria d'una infància: THIS BOY

La Trellick Tower. obra mestra d'ärno Goldfinger

Alan Johnson ha estat un dels polítics més importants del partit laborista. Ha ocupat diversos ministeris, entre els quals finalment accedí al càrrec clau de ministre de l’interior. Tot i que ara no formi part del govern a l’ombra, el seu nom ha estat citat com una alternativa possible en alguna de les cícliques crisis que de tant en tant pateix aquest partit. Avui però no vull parlar de la seva carrera política, sinó de la literària, perquè Mr. Johnson va publicar fa dos anys la seva biografia amb un gran èxit de públic i de crítica havent guanyat el premi George Orwell del 2014. 

Johnson fou veí a la seva infància del que impròpiament es pot anomenar Notting Hill o molt més pròpiament Kensington Nord o, de manera del tot exacte, Kensal Town. De fet el seu carrer era Souhtam street, del qual ara resta més o menys la meitat després que una bona part fos demolit per construir la infame Trellick Tower. La meitat que resta tampoc té  edificis de l’època de Johnson, els quals havien estat declarat inhabitables als anys 30. (l’autor nasqué al maig del 50). Dit d’una altra manera, el paisatge descrit és el que durant sis anys vaig recórrer cada dia caminant des del meu apartament a Maida Hill fins el col·legi espanyol situat a l’altre extrem del carrer que descriu com centre, llavors, del barri: Golborne Road. De fet les escoles on estudià, Wornington i Bevington, encara existeixen i tots els escenaris descrits m’han estat familiars durant una part molt important, potser la més important, de la meva vida.

Una casa declarada inhabitable ja ens declara que la família Johnson no era prospera i efectivament Alan Johnson no pertanyia a cap mena de casta. Els seus orígens són de classe obrera sense cap pretensió ni possibilitat de ser alguna cosa més. De fet, més enllà del fet de la familiaritat de l’escenari allò més sorprenent del llibre, per a un lector barceloní amb un cert interès pel passat, ha estat el fet de comprovar que una part significativa de la classe obrera londinenca vivia en unes condicions pitjors que la barcelonina durant el franquisme. Si més no, els meus avis sempre van tenir llum i un inodor dins del pis, coses que per Alan Johnson van ser impensables durant els seu dotze primers anys de vida. De fet, les seves condicions eren més o menys les dels que en aquella època estaven rellogats a Barcelona. (això si, a Londres no hi semblava haver barraquisme, tot i que la climatologia de la ciutat possiblement ja ho feia impossible).

Les miserables condicions de vida de la família Johnson tenien com causa principal la manca de vocació paternal del pare Steve Johnson, el qual mai no es feu càrrec de la família i acabà desapareixent completament. La determinant absència del pare fou pal·liada per l’esforç de les dues dónes de la família: la mare, Lily, treballant sempre a cinquanta mil llocs fins morir literalment exhausta d’una malaltia cardíaca incurable quan només tenia 42 anys, ell en tenia llavors dotze, i la seva germana Linda només tres anys més gran però que va prendre cura del germà petit, defugint amb èxit tot tipus de llars adoptives i remeis institucionals, mentre assolia formar-se com a infermera. El més valuós del llibre té molta relació amb l’admiració de Johnson per dues dónes humils i tanmateix heroiques.

Allan Johnson de petit, no volia ser polític, cosa del tot normal entre els nens, sinó music, el seu heroi particular era Paul McCartney i escriptor. No puc jutjar del seu talent musical però no anava pas desencaminat a la seva altra aspiració. El llibre és convincent en la seva descripció i resulta commovedor sense caure mai al sentimentalisme ni renunciar a un sentit del humor, ben britànic. Johnson es mostra com un bon narrador i contra el que podia esperar-se de la biografia d’un polític el llibre mai no cau de les mans. Per cert, aquesta és la raó del títol del llibre.

Au revoir les enfants

El septuagèsim aniversari de l’alliberament d’Austwitchz fou commemorat al BFI amb una projecció de au revoir les enfants de Louis Malle, film que ha estat projectat cada dia des de llavors. És una bona elecció, sense dubte, perquè el film està molt ben fet i des de la seva peripècia personal, la seva confessió de tenir por tota l’estona, Jean Kippelstein incarna perfectament els milions de persones que foren sacrificats. Au revoir és un boníssim exemple d’habilitat narrativa. Tota esdevé de manera àgil i fluida fins els darrers moments on es desvetlla la raó de ser de la pel·lícula i, a diferència d’altres obres sobre el tema sempre properes al maniqueisme, no fa una pel·lícula de bons i dolents. Pel contrari, la culpabilitat va molt més enllà dels alemanys i fins i tot dels col·laboracionistes com Joseph, que té les seves raons, encara que no siguin bones. Allò esglaiador del final és que la consciència del mal es revela simultàniament amb la consciència de la culpa. Malle és notable per la seva manca d’autoindulgència i no sembla tenir el més mínim propòsit d’embellir el personatge del noi protagonista, Quentin, és a dir d’ell mateix.

Dora Bruder

                   

           

                 Durant els darrers mesos alguns mitjans de comunicació han utilitzat de manera reiterada i incessant l’expressió de què estàvem fent història, cosa que semblava s’havia de viure com joiosa en ella mateixa. La possibilitat d’aquesta operació segurament es troba al fet que els catalans no saben gaire història. Quan hom en sap una mica, se n’adona que és molt millor quan la història et passa de relliscada. Els pobles benaurats tenen poca història i els seus membres van fent. Els esdeveniments històrics, en canvi, permeten crear herois a canvi d’abocar multituds a les escombraries. Lean va expressar meravellosament aquesta sensació l’última vegada que veiem Lara al Dr. Zivago caminant al costat d’un mur gris amb un abric del mateix color fins que al final es fa indistingible mentre que en primer terme es manté un retrat mural del camarada Stalin.

          Tot aquest preàmbul és per a parlar-ne d’una de les novel·les que més m’ha captivat als darrers temps la del recent premi Nobel francès, Patrick Modiano, anomenada Dora Bruder. Vaig conèixer aquest autor fa dos anys i des d’aquest Nadal he llegit amb gust les seves novel·les. Sovint em sembla millor escriptor que novel·lista, cosa que no em sembla que hagi de ser qualificada com un retret, però si de les que he llegit fins ara me n’hagués de quedar amb una seria, sense dubte, amb la ja esmentada. Dora Bruder, més enllà del seu valor literari és un document històric i una de les descripcions més exactes del que significa ser abocat a les escombraries de la història. La novel·la és la història de la investigació, més aviat infructuosa, feta pel narrador, el mateix Modiano, sobre una noia de quinze anys amb aquest nom, la desaparició de la qual fou denunciada al Paris ocupat pels alemanys el 1941. Modiano no arriba a saber pròpiament res sobre la persona, però si que assoleix descobrir les dates més fonamentals, entre elles la de la seva mort esdevinguda molt pocs mesos després de la seva desaparició a Auschwitz, destí compartit pels seus dos progenitors, l’única família que tenia. La seva història és també la de la família Bruder. Dora era ciutadana francesa però els seus pares eren emigrats jueus arribats a França després de la primera guerra mundial (el pare de fet havia estat legionari francès, cosa que no el va salvar de la deportació). La família estava domiciliada en un hotel, cosa que no era gaire diferent dels nostres rellogats de la postguerra. Quan Paris fou ocupat la noia fou enviada interna a un col·legi religiós segurament per amagar-la .no fou declarada com a membre de la família doncs no residia amb els pares, i la seva fugida del col·legi de monges, sense dubte opressiu, precipità possiblement el procés que dugué a la seva deportació i mort als 16 anys. Tot això es desenvolupa a la ciutat on el narrador viu i per on passeja i es mou constatant en un exercici de perplexitat, tot constatant de vegades la persistència i d’altres la transformació dels llocs concrets però al capdavall la identitat de la ciutat que fou un infern i segueix essent la mateixa.

El darrer dels injustos

Vaig al BFI per a veure el darrer film de Claude Lanzman, le dernier des injustes. Lanzman és l’autor de Shoa el documental segurament més important del segle XX, tant pel que fa al seu valor de testimoni històric basada en una renuncia completa a la utilització d’imatges d’arxiu. La gènesi d’aquest darrer film es confon amb la de Shoa. De fet, el nucli central del film, l’entrevista amb Benjamin Murmelstein, fou el primer material gravat per a Shoa, però no fou inclòs en el muntatge final.

La raó d’aquesta omissió rau a la personalitat de l’entrevistat. Murmelstein fou el darrer cap administratiu, ancià segons la terminologia dels nazis, del camp de Theresienstadt o Terezin i l’únic càrrec d’aquestes característiques que va sobreviure a la segona guerra, cosa que el convertia en un personatge excepcional. Rabbí vienés, el 1938 va treballar per Eichman, essent l’únic jueu amb el privilegi de seure enfront del jerarza nazi, organitzant l’emigració jueva i va seguir prenent cura de les qüestions jueves després d’esclatar la guerra quan fou enviat a Theresienstadt. Després de la guerra, va ser jutjat pels txecs acusat de col·laboracionisme i absolt, però mai es va arriscar a anar a Israel. La seva col·laboració en el judici d’Eichman fou refusada. Theresienstadt és el famós camp model mostrat als documentals nazis com a mostra del seu bon tracte envers els jueus i Murmelstein entengué que mantenir la farsa era la millor manera de preservar el major número de vides possibles. Es considerava llavors col·laboracionista en el sentit en què podem considerar col·laboracionista a Scherazade, l’analogia amb la que li agradà definir-se, un narrador d’històries amb la única finalitat de preservar una mica la seva vida i la dels que l’envolten.

Tot el film gira sobre la conversa entre Lanzman i Mumerlstein de fa ja quasi quaranta anys. Això s’intercala amb imatges de Theresienstadt a hores d’ara on Lanzman, gairebé ja un nonagenari, ens llegeix fragments del llibre de Murmelstein. També inclou fragments del culte jueu desenvolupat a l’Europa actual, un exemple de supervivència que és el gran tema de la pel·lícula.

Acusat de col·laboracionista per la seva ambició i vanitat, la seva autojustificació planteja un dilema moral de primer ordre, dels que no tenen una resposta fàcil. És clar veient el film que Lanzmann se’l creu i se’l vol creure. Tanmateix és obvi que aquest material encaixava molt difícilment a Shoa. Potser ara són millors temps per a recordar que als camps de concentració hi ha haver moltíssims màrtirs, però molts poc sants