He passat els primers dies de la setmana passada a Bèlgica, fonamentalment a Brussel·les, però el diumenge visito Anvers. Comprovo, en el lloc, allò que sempre havia sentit de la poca predisposició del belgues a parlar l’altra llengua oficial. Me’n recordo llavors dels meus companys suissos als cursos d’alemany de Tübingen, els quals estaven allí al meu costat perquè confessaven haver estat perdent el temps, de manera força deliberada, mentre eren a les classes d’alemany de l’ institut. Per això tot i que no nego la bona intenció dels defensors del bilingüisme em sembla que essencialment mostren un esperit massa utòpic i rousseaunià. No és pas que vulgui negar que en sigui la solució més racional, d’una banda, i de l’altra que pugui ser la més ètica, allò levinasià de prendre cura de l’altre. Però ni la cura de l’altre ni la racionalitat són segurament definidors de la situació humana. La història sembla mostrar coses oposades. Posem el cas de Bèlgica. Un país amb una història ben il·lustrativa. Hom qualifica aquest país com a artificial i potser ho és però, de fet, la situació actual és la millor de totes les assajades. A l’època moderna, Bèlgica fou primer francesa i després holandesa abans de ser independent. Els francesos varen voler imposar la seva llengua. Després els holandesos feren el mateix. Tots dos coincidiren en afegir la imposició religiosa a la lingüística. Però, tampoc cal segurament esgarrifar-se gaire, perquè és per això pel que serveix un estat-nació, per a imposar coses. ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada