Triar o no triar

El meu pare va començar a treballar als catorze anys. No va fer cap tria. La meva mare, el mateix. Era simplement el que hi havia. Jo vaig anar al institut primer i després a la universitat. Atès que no havia anat ningú, i havia certament altres opcions, hi ha va haver tria i el poder anar era positiu. Un senyal d’ascensió professional o d’accedir a bens, una vida d’estudi, altrament improbables. La generació dels meus fills hi anirà majoritàriament a la universitat. No pas perquè aspirin a una vida d’estudi, no tenen gaire idea de que podria ser-ne això. També desconfien de la promoció social o professional, poc congruent amb l’esdevenidor probable. Hi aniran, només i exclusivament perquè és el que hi ha. La mateixa raó per la que ha anat a l’institut. Sense tenir en compte això, tota discussió pedagògica n’esdevé converses de metafísica barata.

Reflexions sobre el bilingüisme des del país del barrufets

He passat els primers dies de la setmana passada a Bèlgica, fonamentalment a Brussel·les, però el diumenge visito Anvers. Comprovo, en el lloc, allò que sempre havia sentit de la poca predisposició del belgues a parlar l’altra llengua oficial. Me’n recordo llavors dels meus companys suissos als cursos d’alemany de Tübingen, els quals estaven allí al meu costat perquè confessaven haver estat perdent el temps, de manera força deliberada, mentre eren a les classes d’alemany de l’ institut. Per això tot i que no nego la bona intenció dels defensors del bilingüisme em sembla que essencialment mostren un esperit massa utòpic i rousseaunià. No és pas que vulgui negar que en sigui la solució més racional, d’una banda, i de l’altra que pugui ser la més ètica, allò levinasià de prendre cura de l’altre. Però ni la cura de l’altre ni la racionalitat són segurament definidors de la situació humana. La història sembla mostrar coses oposades. Posem el cas de Bèlgica. Un país amb una història ben il·lustrativa. Hom qualifica aquest país com a artificial i potser ho és però, de fet, la situació actual és la millor de totes les assajades. A l’època moderna, Bèlgica fou primer francesa i després holandesa abans de ser independent. Els francesos varen voler imposar la seva llengua. Després els holandesos feren el mateix. Tots dos coincidiren en afegir la imposició religiosa a la lingüística. Però, tampoc cal segurament esgarrifar-se gaire, perquè és per això pel que serveix un estat-nació, per a imposar coses. ...

Notícies sobre educació

Sense cap mena de dubte, això és el que tenim. Veure que no es tracta només de manies personals pot ser un petit consol, però massa petit, perquè al capdavall si som animals imitatius aquí no se sap molt bé qui podrien imitar els joves. No pas els professors, els quals en general s’ho haurien de fer mirar. Ahir a l’Observer un article parlava de la desaparició de l’A-level d’antropologia. El pretext és el normal en aquests casos. Només 800 alumnes varen fer la matèria a la illa el curs passat. El president de l’associació d’antropòlegs feia la jeremiada habitual en aquest casos, afirmant el caràcter imprescindible de l’assignatura quan cada cop calen més instruments per combatre els prejudicis, la intolerància, el racisme i l’antisemitisme, una empresa sense dubte digna d’elogi però potser una mica fora de l’abast d’aquests 800 nois i noies, encara que s’esforcin molt a llegir Levi-Strauss, Boas o Mead. El fet cert és que si els estudiants no aprenen a pensar mai no rebran educació, sinó ensinistrament amb independència del valor intrínsec d’allò que es transmet. Podem ensinistrar a la supremacia o al relativisme, però tot és finalment ensinistrament. Ensinistrar és però més fàcil i més rentable que l’alternativa, la qual a hores d’ara no sé si interessa veritablement a ningú.

A tot arreu passa el mateix

 O de com alguns britànics es planyen de les tonteries que identifiquem amb modernitat i eficiència, aquí