El septuagèsim aniversari de l’alliberament d’Austwitchz fou commemorat al BFI amb una projecció de au revoir les enfants de Louis Malle, film que ha estat projectat cada dia des de llavors. És una bona elecció, sense dubte, perquè el film està molt ben fet i des de la seva peripècia personal, la seva confessió de tenir por tota l’estona, Jean Kippelstein incarna perfectament els milions de persones que foren sacrificats. Au revoir és un boníssim exemple d’habilitat narrativa. Tota esdevé de manera àgil i fluida fins els darrers moments on es desvetlla la raó de ser de la pel·lícula i, a diferència d’altres obres sobre el tema sempre properes al maniqueisme, no fa una pel·lícula de bons i dolents. Pel contrari, la culpabilitat va molt més enllà dels alemanys i fins i tot dels col·laboracionistes com Joseph, que té les seves raons, encara que no siguin bones. Allò esglaiador del final és que la consciència del mal es revela simultàniament amb la consciència de la culpa. Malle és notable per la seva manca d’autoindulgència i no sembla tenir el més mínim propòsit d’embellir el personatge del noi protagonista, Quentin, és a dir d’ell mateix.
En moments així tothom té por, i el que provoca una acció o una altra, no és el fet de voler fer mal, sinó el de salvar-se un mateix, i que a vegades tampoc s'aconsegueix.
ResponElimina