Memòria d'una infància: THIS BOY

La Trellick Tower. obra mestra d'ärno Goldfinger

Alan Johnson ha estat un dels polítics més importants del partit laborista. Ha ocupat diversos ministeris, entre els quals finalment accedí al càrrec clau de ministre de l’interior. Tot i que ara no formi part del govern a l’ombra, el seu nom ha estat citat com una alternativa possible en alguna de les cícliques crisis que de tant en tant pateix aquest partit. Avui però no vull parlar de la seva carrera política, sinó de la literària, perquè Mr. Johnson va publicar fa dos anys la seva biografia amb un gran èxit de públic i de crítica havent guanyat el premi George Orwell del 2014. 

Johnson fou veí a la seva infància del que impròpiament es pot anomenar Notting Hill o molt més pròpiament Kensington Nord o, de manera del tot exacte, Kensal Town. De fet el seu carrer era Souhtam street, del qual ara resta més o menys la meitat després que una bona part fos demolit per construir la infame Trellick Tower. La meitat que resta tampoc té  edificis de l’època de Johnson, els quals havien estat declarat inhabitables als anys 30. (l’autor nasqué al maig del 50). Dit d’una altra manera, el paisatge descrit és el que durant sis anys vaig recórrer cada dia caminant des del meu apartament a Maida Hill fins el col·legi espanyol situat a l’altre extrem del carrer que descriu com centre, llavors, del barri: Golborne Road. De fet les escoles on estudià, Wornington i Bevington, encara existeixen i tots els escenaris descrits m’han estat familiars durant una part molt important, potser la més important, de la meva vida.

Una casa declarada inhabitable ja ens declara que la família Johnson no era prospera i efectivament Alan Johnson no pertanyia a cap mena de casta. Els seus orígens són de classe obrera sense cap pretensió ni possibilitat de ser alguna cosa més. De fet, més enllà del fet de la familiaritat de l’escenari allò més sorprenent del llibre, per a un lector barceloní amb un cert interès pel passat, ha estat el fet de comprovar que una part significativa de la classe obrera londinenca vivia en unes condicions pitjors que la barcelonina durant el franquisme. Si més no, els meus avis sempre van tenir llum i un inodor dins del pis, coses que per Alan Johnson van ser impensables durant els seu dotze primers anys de vida. De fet, les seves condicions eren més o menys les dels que en aquella època estaven rellogats a Barcelona. (això si, a Londres no hi semblava haver barraquisme, tot i que la climatologia de la ciutat possiblement ja ho feia impossible).

Les miserables condicions de vida de la família Johnson tenien com causa principal la manca de vocació paternal del pare Steve Johnson, el qual mai no es feu càrrec de la família i acabà desapareixent completament. La determinant absència del pare fou pal·liada per l’esforç de les dues dónes de la família: la mare, Lily, treballant sempre a cinquanta mil llocs fins morir literalment exhausta d’una malaltia cardíaca incurable quan només tenia 42 anys, ell en tenia llavors dotze, i la seva germana Linda només tres anys més gran però que va prendre cura del germà petit, defugint amb èxit tot tipus de llars adoptives i remeis institucionals, mentre assolia formar-se com a infermera. El més valuós del llibre té molta relació amb l’admiració de Johnson per dues dónes humils i tanmateix heroiques.

Allan Johnson de petit, no volia ser polític, cosa del tot normal entre els nens, sinó music, el seu heroi particular era Paul McCartney i escriptor. No puc jutjar del seu talent musical però no anava pas desencaminat a la seva altra aspiració. El llibre és convincent en la seva descripció i resulta commovedor sense caure mai al sentimentalisme ni renunciar a un sentit del humor, ben britànic. Johnson es mostra com un bon narrador i contra el que podia esperar-se de la biografia d’un polític el llibre mai no cau de les mans. Per cert, aquesta és la raó del títol del llibre.