l'ànima del titella

Vaig el dia 26 de febrer a la presentació que John Gray fa del seu darrer llibre, the soul of the marionette, a la LSE. En aquest llibre el seu autor s’enfronta a un dels problemes originals i centrals de la modernitat filosòfica, però no pas de la filosofia, la qüestió de la llibertat. Gray va mostrar-se com un orador competent i amè, però sense haver llegit el llibre, cosa que espero fer la propera pasqua, no em sembla que afegeixi res d’ especialment nou als seus anteriors treballs. Gray és fonamentalment un escèptic, però en un sentit instrumental com ho era Descartes. En el seu cas l’escepticisme és una eina per a lluitar contra les periòdiques onades d’entusiasme provocades per la radicalitat il·lustrada. En aquest sentit, segueix el camí de Hume, iniciat amb la crítica de l’escocès a la filosofia de la història whig. La seva tesi central, amb la que començà la seva exposició, és que el coneixement no és en ell mateix alliberador, tot els nostre segle XX, en pot ser el testimoni de càrrec, i per això la civilització humana és inherentment fràgil. La darrera il·lusió il·lustrada, la redempció per la ciència i la tecnologia, no és menys il·lusòria que qualsevol de les anteriors. No havent-hi possibilitat de planificació, qualsevol decisió ignora allò que podem perdre pel camí. Malgrat declarar-se en el debat posterior com simpatitzant de Syriza, no en tinc cap dubte que la seva posició és quintaessencialment conservadora (és clar que això no és contradictori i pot fins i tot ser positiu pels que pensin que la dualitat entre esquerra i dreta es desvirtua quan es redueix a conservadorisme enfront de progressisme)

Pel que fa la qüestió de la llibertat, el seu punt de vista sembla reformular i reprendre moltes tesis d’autors anteriors. En resum, per Gray la llibertat no existeix perquè estem obligats a triar i a fer la tria sempre mancats de coneixement. Hom pot pensar a Sartre o Spinoza, però el deute que va reconèixer, la seva font d’inspiració, és molt més antiga: el gnosticisme.

Retorn a Amsterdam

Per segona vegada a la meva vida m’estic a Amsterdam (de que hi hagué una primera en tinc constància aquí, aquí i aquí) No puc allotjar-me a l’hotel del filòsof, però en frueixo igualment d’aquesta ciutat que, per bé o per mal, té un lloc tan seminal a la nostra civilització, fins i tot ara mateix diria que no pas més petit que el de Paris o Londres. Malauradament no he tingut oportunitat de veure l’oportunitat de res veure nou, si de reveure alguns llocs característics i sobretot de passejar molta estona pels canals sense gaire direcció. Feia fred, prou com per caminar no fos agradable, però no per veure els canals gelats. He gaudit dels seus edificis en aquesta ciutat que es feu sense la voluntat de fer monuments ni als nobles ni a la corona. Venècia també en té de canals i l’arquitectura és potser superior, però això és una altra cosa. L’escenari adient perquè gents com Rembrandt, Hals o Spinoza marquessin el camí.

American Sniper again

Tornat sobre American Sniper i els fets de Paris. L'entusiasme dels americans per heroi, el real i el simulat, capaç de matar a sang freda per Déu i la pàtria ens permet veure'ls com tan diferents del terroristes. Aquesta reflexió la fa Gary Younge aquí. Suposo que una replica possible és que el personatge de la pel·lícula d'Eastwood és un soldat, però suposo que hom podría discutir molt sobre la mena de valor requerit  per ser un franctirador.

El darrer dels injustos

Vaig al BFI per a veure el darrer film de Claude Lanzman, le dernier des injustes. Lanzman és l’autor de Shoa el documental segurament més important del segle XX, tant pel que fa al seu valor de testimoni històric basada en una renuncia completa a la utilització d’imatges d’arxiu. La gènesi d’aquest darrer film es confon amb la de Shoa. De fet, el nucli central del film, l’entrevista amb Benjamin Murmelstein, fou el primer material gravat per a Shoa, però no fou inclòs en el muntatge final.

La raó d’aquesta omissió rau a la personalitat de l’entrevistat. Murmelstein fou el darrer cap administratiu, ancià segons la terminologia dels nazis, del camp de Theresienstadt o Terezin i l’únic càrrec d’aquestes característiques que va sobreviure a la segona guerra, cosa que el convertia en un personatge excepcional. Rabbí vienés, el 1938 va treballar per Eichman, essent l’únic jueu amb el privilegi de seure enfront del jerarza nazi, organitzant l’emigració jueva i va seguir prenent cura de les qüestions jueves després d’esclatar la guerra quan fou enviat a Theresienstadt. Després de la guerra, va ser jutjat pels txecs acusat de col·laboracionisme i absolt, però mai es va arriscar a anar a Israel. La seva col·laboració en el judici d’Eichman fou refusada. Theresienstadt és el famós camp model mostrat als documentals nazis com a mostra del seu bon tracte envers els jueus i Murmelstein entengué que mantenir la farsa era la millor manera de preservar el major número de vides possibles. Es considerava llavors col·laboracionista en el sentit en què podem considerar col·laboracionista a Scherazade, l’analogia amb la que li agradà definir-se, un narrador d’històries amb la única finalitat de preservar una mica la seva vida i la dels que l’envolten.

Tot el film gira sobre la conversa entre Lanzman i Mumerlstein de fa ja quasi quaranta anys. Això s’intercala amb imatges de Theresienstadt a hores d’ara on Lanzman, gairebé ja un nonagenari, ens llegeix fragments del llibre de Murmelstein. També inclou fragments del culte jueu desenvolupat a l’Europa actual, un exemple de supervivència que és el gran tema de la pel·lícula.

Acusat de col·laboracionista per la seva ambició i vanitat, la seva autojustificació planteja un dilema moral de primer ordre, dels que no tenen una resposta fàcil. És clar veient el film que Lanzmann se’l creu i se’l vol creure. Tanmateix és obvi que aquest material encaixava molt difícilment a Shoa. Potser ara són millors temps per a recordar que als camps de concentració hi ha haver moltíssims màrtirs, però molts poc sants

Més sobre Paris

El que ens explica Zizek sobre el charly hebdo. Em sembla que toca, els autors de l'atemptat son molt més nihilistes del que ells voldrien admetre, ergo occidentals