Selma

Dissabte passat era el cinquantè aniversari del diumenge de sang a la ciutat de Selma i precisament sense ser-ne conscients VAser el dia que varem triar per veure el film del mateix nom que explica aquests fets històrics. En una primera versió el treball de la directora Ada DuVernay em sembla cinematogràficament ben sòlid. La narració és clara i mai no et permet desconnectar. En un film d’aquestes característiques l’elecció del protagonista sempre és decisiva i el britànic David Oyelowo es mostra com una elecció del tot encertada. En un temps de pseudo-èpica com els que vivim, la rememoració efectuada per Duvernay d’una injustícia i una situació insostenible és del tot emocionant. Però el film, mostra també l’aspecte menys honorable, el fet que d’alguna manera la situació de tensió fos buscada, perquè no fou tant la massacre allò que canvia la història, com el fet que la massacre fos televisada i tothom n’era conscient de que això havia de ser així. La pel·lícula al mostrar els punts de vista, divergents dels de King reflecteix bé l’esperit que Duvernay mostrà en la seva entrevista amb Sigth&Sound i que vull traduir i incloure perquè potser tenim alguna cosa a aprendre: Al capdavall, cadascú mira la història a través de les seves pròpies ulleres. La manera en què vosté i jo recordaren aquesta conversació serà diferent. Si dic que la meva és la correcta, prescindeixo de la seva memòria i prescindeixo de la seva veu i de la seva memòria i això és perillós. M’han agradat especialment la recreació dels discursos de King, malgrat que no siguin exactament els originals per una qüestió de drets d’autor, I l’ús que el film fa de la tradició musical negra americana, fent palès el seu caràcter de suport a la vida comunitària d’aquest grup exclòs. Els articles apareguts a la premsa el passat cap de setmana mostren que malauradament més enllà del dret a vot, garantit finalment pel President Johnson, les coses tampoc han canviat gaire.