El Geffrie Museum

Una bona manera de passar una estona de profit a Londres és el Geffrie, un museu dedicat al concepte de llar (Home Museum). És al barri de Hackney, és a dir, un lloc on només es poden trobar turistes que estiguin molt i molt perduts. El museu està situat en un bloc de cases destinades a la caritat, edificades al segle XVII. Com podeu veure és una dotzena de cases on cadascú dels beneficiaris, vells indigents, gaudia d’una habitació individual. El front té un ampli pati i tota la part posterior té un, molt cuidat i reconstruït al la manera del XVIII jardí,; un autèntic oasi en una zona de la ciutat que fa poc honor a la fama de Londres com a ciutat verda. Dins del museu hi ha recreació de sales d’estar de dotze períodes històrics, les qual són utilitzades com a base per a explicar en cada època les condicions de vida material de les classes mitjanes. La primera fóra del segle XVII i l’última fora un loft fet d’un edifici industrial en desús, característica dels anys 90. L’edifici de l’època edwardiana es presentava en un planta que podria ser el de la meva antiga residència de Saltram Crescent amb la petita diferència de què l’edifici fou fet per a una família i a començaments d’aquest segle érem tres famílies (tot i així, vivíem segurament menys gent que quan havia una sola família).

Hi ha un espai també, al subsòl, per exposicions temporals i la que fan aquesta primavera és prou interessant, les llars dels sense llar (the homes of the homeless: seeking shelter in victorian London). Tracta de la qüestió de la gent sense accés a la vivenda en el Londres victorià i presenta molts documents gràfics i documentació original de les institucions que tractaren aquestes qüestions. Es divideix en cinc àrees que són les solucions bàsiques pels que no tenien on aixoplugar-se: el carrer, els refugis de beneficència, les workhouses, les lodging house i les lodging model houses Les segones eren llocs d’emergència on només es podia restar una nit. Les Workhouses eren per alguns, entre els quals crec que és Orwell, precedents directes dels camps de concentració. Serien l’equivalent als nostres asils i la relació amb els camps no només està basada en el tracte ofert als residents, sinó a la consideració moral de culpables que en tenien, doncs els tractament dels pobres era semblant al que es podria donar a un gènere humà inferior. De fet que els pobres eren un raça inferior, era una tesi defensada per científics seriosos, acadèmics i universitaris, del moment. Les altres institucions oferien un tracte més digne i eren sovint fruit de l’esforç de grups cristians com l’exèrcit de salvació.

Tot això està molt bé, per saber on estàvem, però certament té connexió també amb com estem. Algunes d’aquestes institucions encara funcionen i als carrers de Londres dorm molta gent pel carrer. Per això, el museu ha treballat amb algunes de les institucions dedicades a intentar ajudar la gent amb aquesta situació i especialment el jovent (cosa que a l’època victoriana passava poc. Els papers s’han invertit) i una part de l’exposició consisteix en les reflexions sobre l’exposició fetes per joves que han viscut en aquesta situació. En tot cas, si en teniu curiositat, aquí podeu veure algunes de les imatges més significatives.