Reynolds
Tots els divendres d’aquesta estada a Londres que ja s’està acabant, he passat els migdies a un curs on el professor Leslie Primo ens intentava explicar algunes claus de la pintura britànica del segle XVIII presentada sota la rúbrica de la invenció d’un edat daurada. El curs més que parlar de qüestions de tècniques pictòrica, ens ha il·lustrat sobre el significat social d’aquestes obres i allò que reflecteixen sobre els debats socials i culturals del moment. Això, ja me n’anava bé, després d’haver estat els dos darrers anys centrat a l’obra d’un autor d’aquells temps com David Hume. Com era d’esperar directament sobre Hume no he aprés res, no era aquest el propòsit, però si que he adquirit algun motiu per incrementar el meu recels sobre la relació efectiva entre la filosofia i el món real (un altre pas en el meu camí de pèrdua de l’única, més o menys, fe que mai hagi tingut).
Hi ha més, però fonamentalment la pintura anglesa del XVIII gira sobre els dos senyors de més amunt, pintats per ells mateixos. En molts sentits són oposats. Reynolds fou el primer president de l’Acadèmia britànica i és el paradigma de la pintura acadèmica. Conreà amb molt d’èxit tots els gèneres llavors de moda, com la pintura històrica, i tot museu amb unes mínimes pretensions en aquesta illa ha de tenir alguna cosa seva. Afortunadament, hi hagué per a tothom. Tot allò que pintà fou sempre valuós, però jo diria que mai és memorable. Hogarth fou exclòs de l’Acadèmia i es considerà que el seu treball no tenia valor estètic. En canvi, gaudí d’un èxit popular i feu diners en gran part gràcies a la popularitat dels seus gravats. Ja en vaig parlar-ne fa un temps, aquí. En el curs, el primer ha sortit una mica per tot arreu (l’ordenació de la matèria era temàtica: els inicis de l’abolicionisme, la invenció del paradís, el culte a la celebritat, la soicetat lunar ..), però les classes més interessants s’han concentrat en el segon, al qual es dedicà una sessió monogràfica. Com és obligat, el curs ha acabat amb una visita a la National Gallery on tots el temps del que disposàvem ha estat emprat en la contemplació de la sèrie Marriage à la mode, on Hogart satiritzà el comportament matrimonial i amorós de les classes britàniques dominants.
La sèrie consta de sis quadres. En el primer veiem una transacció matrimonial on una noia, filla d’un pròsper comerciant ,es donada en matrimoni al descendent d’una família aristocràtica arruïnada. El segon quadre reflecteix la desastrosa vida en comú del matrimoni. El tercer és una visita del jove marit a un metge acompanyat de la seva amant per guarir-se de la sífilis. El quart és una toilette on veiem la, ja, nova vescomtessa passar-s’ho bé mentre sent un castrati cantant a casa seva i és temptada per l’advocat que la distreia al primer quadre. El cinquè, té lloc a un meublé i veiem el vescomte ferit de mort mentre l’advocat fuig per la finestra. El darrer ens mostra el comerciant enfront de la vescomtessa agonitzant que s’acomiada de la seva filla, una criatura malalta i deforme. S’ha suïcidat després d’haver sabut pel diari de l’execució de l’advocat, el seu amant. Podeu veure’ls tots aquí (per cert, molt bé, en un cert sentit millor del que es pot veure en el propi museu). Allò més interessant és la riquesa dels detalls. Varem estar-hi molta estona, perquè no hi ha res de gratuït. Hogath utilitza tot per donar-nos informació i construir el seu relat moral. El qual, des d’un altre punt de vista, de fet ens portà a allò que reflecteixen molt bé les obres de Hume, la convicció de què l’adveniment d’una societat comercial era incompatible amb els codís morals heretats de la tradició
I certament en l'actualitat tendim a mitificar aquesta època, com totes les passades, com a glamurosa. Però no ho era pas... En tot cas, ni ho era més ni menys que l'actual. Això de la societat lunar no ho coneixia, miraré de què va.
ResponEliminaHem vist dues pel.lícules al cine Texas (antiga Filmoteca de Catalunya, al carrer Bailèn, que ara és del Ventura Pons i posa pel.lícules d'estrena però més tard que en cines normals i totes les sessions són 3 euros, us ho recomano quan vingueu), que parlen de l'art desmitificant-lo en molts sentits. Una és "Mr Turner", de Mike Leigh i protagonitzada per Timothy Spall, on apareix un Turner que ningú es podria imaginar; i l'altra és "The best offer", de Giuseppe Tornatore amb Geoffrey Rush i Donald Sutherland, on es veu l'entramat fosc que hi ha darrera del món de l'art. Si no les heu vist, a mi les dues em van encantar, us les recomano.