La casa del Doctor Johnson

Ahir vaig veure un altre lloc que m’atreviria a qualificar d’ absolutament indispensable pels interessats a la literatura, la casa del Dr. Johnson. De fet, va viure a 18 domicilis diferents a Londres, però aquí s’hi estigué onze anys i fou el lloc on composà el seu diccionari. El seu emplaçament és sorprenent. Des de Fleet Street, un petit carreró s’endinsa en un laberint de passatges que recorda quina devia ser la configuració de la city en un passat. Hi ha moltes cases del XVIII a Londres, però la majoria són mansions senyorials, Johnson mai no fou ric i de fet varies vegades va estar molt a prop de la presó per deutes. La casa era doncs normaleta. Te tres pisos, a més del soterrani que servia de cuina, però cap dels pisos té més de dues habitacions i tampoc són gaire grans. Hi ha en exposició alguns dels objectes que li pertanyeren i en el seu antic dormitori, ha estat ubicada la biblioteca amb exemplars important, tant del diccionari, com del seus predecessors. Hi molts retrats i gravats de les amistats de Johnson, un home eminentment sociable. Personatges com l’actor Garrick, que havia estat el seu deixeble a les Midlands abans de què tots dos arribessin a Londres, Sir Joshua Reynolds, el seu millor amic malgrat ser wigh i evidentment Boswell, l’home que més ajuda a la seva immortalitat. Entre les moltes figures hi ha un personatge secundari, però en un cert sentit decisiu a la història del pensament: Beattie, també molt amic de Johnson. Beattie composà una refutació de la filosofia de Hume que fou la font mitjançant la qual Kant tingué coneixement del pensament de l’autor del Tractat. Johnson detestava Hume. També hi ha el retrat del seu criat Francis Barber, que li fou regalat a la mort de la seva dóna. Johnson li dóna una bona educació, aprengué grec i llatí, i el convertí en un home lliure a la seva mort. Entre les sorpreses agradables que em deparà la casa, valdria la pena afegir aquest article que vaig llegir al que fa 250 anys era la seva sala de recepció, es l’evocació de la seva figura, i de la de Boswell, feta en un curs de literatura per J.L. Borges, aquí

Retorn a Hamsptead

 William Murray, primer comte de Mansfield

 Pieter van den Broecke , per Franz Haals

Les dues nebodes de Lord Mandfield, el quadre està atribuït a  Johann Zoffany

 La biblioteca

L'autoretrat de Rembrandt

The guitar Player, de Vermeer

Si hom té un dia per estar-s’hi a Londres i no sap ben bé que fer, el meu consell per aprofitar-lo és anar a Hampstead. En aquest barri, allunyat del centre, hi és el major parc de la ciutat amb una zona forestal, tres petits estanys on la gent a l’estiu s’hi banya i la Kenwood House, de la que ja havia parlat fa uns anys, aquí. Dissabte passat vaig tornar-hi i la casa llueix molt millor després de la seva restauració. La col·lecció de pintura segueix, tot i que la seva peça més coneguda, l’autoretrat de Rembrandt, és   temporalment a Amsterdam, però hi ha hagut una restauració completa de la biblioteca, un treball esplèndid de l’arquitecte més significatiu del període Robert Adam.

La casa disposa ara de molta més informació, si abans ens parlava només del propietari que va cedir-la a l’estat anglès, després d’adquirir-la amb el import de la seves accions de Guinnes, ara  s’ha restituït la memòria del primer propietari William Murray, primer comte de Mansfield, que feu el palau per fugir de l’aglomeració londinenca, llavors llunyana. Mansfield fou la principal figura de la jurisprudència britànica del segle i una fita indispensable en la història de la defensa dels drets humans. El 1772 a la seva resolució del cas Sommerset, establí que l’esclavatge no tenia base a la common law i que mai havia estat establert per la llei positiva a Anglaterra, amb la qual cosa obrí les portes per a acabar amb el comerç d’esclaus, 35 anys després. Hom presenta sovint la seva decisió com un exponent de l’avenç de les idees il·lustrades, tot i que els il·lustrats no sempre ho van tenir del tot clar. Hume pensava que els negres eren inferiors mentalment i Kant que el seu esclavatge era natural (quants negres va veure Kant a la seva vida?). Lord Mansfield no tracta la qüestió només en termes jurídiques o abstractes. Era l’oncle i el tutor de Dido Elizabeth Belle, la filla del seu nebot i d’una esclava negra. Dido fou la primera persona de color retratada com una persona lliure, cosa que efectivament fou per la decisió del seu oncle, del tot inhabitual a l’època. La noia fou integrada a la família i rebé una herència apreciable, tot i que no hi era als sopars amb gent de fóra. Cal recordar que a més de ser negra, era il·legítima. La seva història ha estat explicada fa poc en un film, Belle, que no he vist i no sé si ha arribat a Catalunya. 

Sortint del parc, els carrers de Hampstead són perfectes per badar una estona. Poc a veure amb la resta dels carrers de Londres. Molts d’ells mantenen un aire del tot rural que et fa difícil pensar que estàs a la ciutat més gran i més frenètica d’Europa.