Fa una mica menys de vint anys en un temps on estava molt a prop de la depressió vaig llegir la versió catalana del Viatge al fons de la nit de Celine. Em vaig sentir molt identificat amb un paràgraf que vaig anotar amb el destí habitual de totes les meves anotacions: es va perdre. Aquesta temporada, no gaire alegre, estic rellegint-lo, ara en la versió original francesa, i sense gaire dificultat he retrobat el paràgraf. El citaré al final. No cal traduir-lo perquè el llibre té versions a les dues llengües oficial. Es troba a l’escena on Ferdinand comença a treballar a l’hospital psiquiàtric. Ben pensat, no és del tot nou ni gens original, però em sento molt d’acord i m’agrada com ho diu Céline:
La grande fatigue de l’existence n’est peut-être en somme que cet énorme mal qu’on se donne pour demeurer vingt ans, quarante ans, davantage, raisonnable, pour ne pas être simplement, profondément soi-même, c'est-à-dire immonde, atroce, absurde. Cauchemar d’avoir à présenter toujours comme un petit idéal universel, sur-homme du matin au soir, le sous-homme claudicant qu’on nous a donné.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada