El problema londinenc de l'habitatge

Des de Londres estant es fa difícil pensar que tinguin sentit termes com el de crisis. Anar a certs barris em recorda el panorama de les costes valencianes al temps daurats del PP. Per tot arreu hi ha grues i de fet des del pocs llocs de la ciutat amb una bona panoràmica, Primrose Hill o qualsevol dels ponts, la modificació és ben palesa i el nombre de gratacels nou és important. És clar que els amos de la ciutat no són precisament els londinencs. Entre ells, hi pot haver algun, però la majoria ni tan sols són britànics. Allò que aparentment es construeix són apartaments, més o menys de luxe. Però de fet fins i tot quan són venuts, a aquests apartament no hi viu ningú. En algun cas mai no hi viurà ningú. Per això, són més aviat guardioles. La seva finalitat es assegurar el valor dels diners dels oligarques de tot arreu, ben conscients que amb l’excepció del comerç de la cocaïna hi ha poques coses alhora més rentables i segures que la propietat londinenca. I els promotors anglesos són de segur gent més educada i tranqui-la que els del cartels mexicans.

Mentre tant la ciutat té setanta mil nens, no parlem ja dels adults, en destinacions totalment provisionals. Amb un salari mínim de 6,5£ l’hora calen exactament 50 hores per pagar-se el lloguer d’un pis amb una habitació a un barri normalet de la zona dos. La qüestió és més sagnant perquè en alguns casos les urbanitzacions de luxe es fan als terrenys lliurats per la demolició dels antics pisos de protecció social, promoguts pels ajuntaments. Aquest és el cas de la part final de Portobello Road on els antics estates han estat substituïts per urbanitzacions noves. Els antics habitants suposo que hauran estat reubicats a l’espai exterior més enllà de la M-25. Dissabte passat va haver un intent de reacció amb una marxa ciutadana des de Shoreditch, d’una banda, i Elephant and Castle, de l’altra, fins al city Hall que va ser encerclat per cinc mil manifestants. Va ser un èxit discret, però al capdavall no hauria de ser una lluita sense esperança en aquesta ciutat que tenia com a atribut distintiu del seu caràcter la renúncia a la verticalitat-