Final del dietari

La meva estada a Londres ha acabat i des d’avui torno a viure a l’antiga capital d’Espanya. També m’he reincorporat a Medina, on he estat magníficament acollit per tothom. En aquestes circumstàncies el dietari s’ha d’acabar. Potser l’any vinent hi haurà un altre, o potser no. En tot cas, reprendrem el vell que, atès els resultats del concurs de trasllats, tampoc li queden gaire més de tres mesos de vida. De Londres, m’he deixat molt per explicar, però que hi farem. Entremig he estat a Nàpols i d’això n’intentaré dir alguna cosa més endavant, perquè acabat d’arribar, torno a anar de corcoll. Bé per cloure recordar que el darrer dia de la meva estada, m’ho vaig passar d’allò més bé, al south bank seguint un concert d’homenatge a George Gerswhin, una figura que indiscutiblement ha fet el mon millor, tot enllaçant amb el fet que avui és el centenari aniversari de la que, des del meu punt de vista, ha estat la figura femenina més important de la música americana del segle anterior. Ho podeu sentir aquí.

the soul of the marionette

El darrer llibre de Gray comença donant la raó a Borges, el qual comentà que tot i ser un fet la victòria del cristianisme sobre el gnosticisme, hom podia pensar en una revenja dels segons. Per Gray, aquesta és la clau principal per pensar en un temps paradoxal el nostre, on, mentre, d’una banda, es nega totalment la possibilitat del lliure albir, incompatible amb la major part dels models científics vigents, es segueix mantenint la il·lusió de què el coneixement és alliberador. La situació és anàloga a la dels pensadors del gnosticisme presoners en una naturalesa demoníaca, però esperançats en adquirir un coneixement que els permeti fugir d’aquest món. Per a Gray, el titella és el símbol de la condició humana, tal i com ens ho mostra una relat de l’alemany Kleist. El titella sembla un exemple de manca de llibertat, però és el seu sotmetiment al titellaire allò que el lliura de la força de la gravetat. En el cas dels humans, la gravetat equival a la llibertat d’elecció, feta sempre quasi a cegues, que constitueix l’element que ens fa pensar la naturalesa humana com essencialment fal·lible. La relació amb el gnosticisme serveix per il·lustrar el caràcter paradoxal de la il·lustració, la qual s’interpreta com lluita contra la foscor, però dóna per suposat quelcom que no sembla ser el cas: que els humans refusen la foscor. És el mateix problema que pels cristians constitueix el mal, però sense la consciència, que si tenen els cristians, de la seva impossible solució. A partir d’aquestes idees la primera part analitza alguns autors dels dos segles anteriors, la temàtica dels quals juga o s’inspira en aquesta connexió amb el gnosticisme. Els autors citats són Leopardi, E. A. Poe, Meynrik, Borges, Lem, Philip K. Dick, Strugatski (l’autor de la novel·la que inspirà el film de Tarkovski Stalker). Tots ells revelen influències diverses del gnosticisme i serveixen per il·lustrat la idea de Gray del caràcter gratuït de concebre una humanitat capaç de superar-se ella mateixa.

La segona part comença amb una comparació amb els asteques, l’experiència històrica dels quals constitueix per a Gray una refutació de la filosofia política hobbesiana, és a dir, de la filosofia política moderna. Per a Hobbes l’estat es fundà en por a la mort i la necessitat de defugir una mort violenta, però els asteques durant un parell de segles bastiren un estat que no oferia res de tot això, sinó tot el contrari. Em aquestes pàgines desenvolupa obertament una polèmica amb Pinker, l’autor que als darrers anys esta simbolitzant de millor manera les il·lusions il·lustrades, tot defensant que el mon contemporani es caracteritza pel retrocés de la violència, una tesi considerada com radicalment oposada a qualsevol consideració cabdal de l’experiència per Gray. Els asteques, per ell, eren menys ingenus que nosaltres. No aspiraven a suprimir l’horror, simplement ho acceptaven. A la nostra situació, la tendència sacrificial i la perspectiva d’una economia on l’element humà està esdevenint cada cop més redundant, ens assenyalen una perspectiva del tot inquietant, en aquest sentit les velles il·lusions poden complir-se. L’ obsolescència dels humans sembla cada cop més propera, tot i que un món de màquines o d’humans molt semblants a les màquines, difícilment podrà ser vist com una redempció. En aquest sentit moltes de les tesis desenvolupades per Debord semblen pertinents per mostrar com es fonamenta un dels elements fonamental que legitimen el nostre estat de coses, mostrar el món com caòtic i el nostre estat com relativament segur, allò que constitueix la feina essencial dels mitjans de comunicació.

La tercera part redefineix la tesi principal, partint de la base que no existeix res semblant a una visió científica del món, perquè la ciència només és un mètode, una manera de fer. La ciència, així, només pot substituir la religió des d’un malentès. Unes il·lusions que estan en el nostre nucli des del cristianisme, ja que és molt difícil de trobar als filòsofs de l’antiguitat. La seva proposta final es evidentment desfer-se de la il·lusió gnòstica, cosa que per Gray només pot fer-se renunciant a imposar un sentit a la vida, acontentar-se amb deixar el sentit anar i venir. Una proposta semblant a la sentència final de Straw dogs, que acaba preguntant-se si el sentit de la vida està només en mirar.

El Geffrie Museum

Una bona manera de passar una estona de profit a Londres és el Geffrie, un museu dedicat al concepte de llar (Home Museum). És al barri de Hackney, és a dir, un lloc on només es poden trobar turistes que estiguin molt i molt perduts. El museu està situat en un bloc de cases destinades a la caritat, edificades al segle XVII. Com podeu veure és una dotzena de cases on cadascú dels beneficiaris, vells indigents, gaudia d’una habitació individual. El front té un ampli pati i tota la part posterior té un, molt cuidat i reconstruït al la manera del XVIII jardí,; un autèntic oasi en una zona de la ciutat que fa poc honor a la fama de Londres com a ciutat verda. Dins del museu hi ha recreació de sales d’estar de dotze períodes històrics, les qual són utilitzades com a base per a explicar en cada època les condicions de vida material de les classes mitjanes. La primera fóra del segle XVII i l’última fora un loft fet d’un edifici industrial en desús, característica dels anys 90. L’edifici de l’època edwardiana es presentava en un planta que podria ser el de la meva antiga residència de Saltram Crescent amb la petita diferència de què l’edifici fou fet per a una família i a començaments d’aquest segle érem tres famílies (tot i així, vivíem segurament menys gent que quan havia una sola família).

Hi ha un espai també, al subsòl, per exposicions temporals i la que fan aquesta primavera és prou interessant, les llars dels sense llar (the homes of the homeless: seeking shelter in victorian London). Tracta de la qüestió de la gent sense accés a la vivenda en el Londres victorià i presenta molts documents gràfics i documentació original de les institucions que tractaren aquestes qüestions. Es divideix en cinc àrees que són les solucions bàsiques pels que no tenien on aixoplugar-se: el carrer, els refugis de beneficència, les workhouses, les lodging house i les lodging model houses Les segones eren llocs d’emergència on només es podia restar una nit. Les Workhouses eren per alguns, entre els quals crec que és Orwell, precedents directes dels camps de concentració. Serien l’equivalent als nostres asils i la relació amb els camps no només està basada en el tracte ofert als residents, sinó a la consideració moral de culpables que en tenien, doncs els tractament dels pobres era semblant al que es podria donar a un gènere humà inferior. De fet que els pobres eren un raça inferior, era una tesi defensada per científics seriosos, acadèmics i universitaris, del moment. Les altres institucions oferien un tracte més digne i eren sovint fruit de l’esforç de grups cristians com l’exèrcit de salvació.

Tot això està molt bé, per saber on estàvem, però certament té connexió també amb com estem. Algunes d’aquestes institucions encara funcionen i als carrers de Londres dorm molta gent pel carrer. Per això, el museu ha treballat amb algunes de les institucions dedicades a intentar ajudar la gent amb aquesta situació i especialment el jovent (cosa que a l’època victoriana passava poc. Els papers s’han invertit) i una part de l’exposició consisteix en les reflexions sobre l’exposició fetes per joves que han viscut en aquesta situació. En tot cas, si en teniu curiositat, aquí podeu veure algunes de les imatges més significatives.

Reflexions retardades sobre les eleccions andaluses

Molts diaris assenyalaven els magres resultats del PP a Andalusia. Objectivament, no són bons, però em sembla que la victòria socialista els hi dóna una certa esperança no gens il·lusòria. Ahir, Díaz i el seu partit van mostrar que les xarxes de clienteles funcionen. Si funcionen a Andalusia, poden funcionar a les dues Castelles, al país valencià, a Galícia ... A això, cal afegir, i els propers mesos ho confirmaren, que en general em sembla que hi ha una certa bombolla amb els partits nous, els quals pels periodistes d’informació general són una perspectiva tan engrescadora com una bona tempesta pels informadors de meteorologia, quan segurament un fet molt cert és que molta gent utilitza per a votar, quasi exclusivament el criteri de votar els seus, com fem al futbol, un element tan decisiu i fonamental a la nostra educació. D’altra banda és cert que la gent, tampoc és tan idiota, no s’ha cregut això de la recuperació econòmica, però el deteriorament als darrers mesos s’ha aturat i això significa que molta gent de moment està salvada, i, de moment, el moment és l’únic que compta, no estan per a gaires aventures. En resum, dubto molt que la salvació vingui de les urnes i possiblement no hi hagi salvació.

La creació de l'edat daurada: Marriage a la mode

 Hogart

Reynolds

Tots els divendres d’aquesta estada a Londres que ja s’està acabant, he passat els migdies a un curs on el professor Leslie Primo ens intentava explicar algunes claus de la pintura britànica del segle XVIII presentada sota la rúbrica de la invenció d’un edat daurada. El curs més que parlar de qüestions de tècniques pictòrica, ens ha il·lustrat sobre el significat social d’aquestes obres i allò que reflecteixen sobre els debats socials i culturals del moment. Això, ja me n’anava bé, després d’haver estat els dos darrers anys centrat a l’obra d’un autor d’aquells temps com David Hume. Com era d’esperar directament sobre Hume no he aprés res, no era aquest el propòsit, però si que he adquirit algun motiu per incrementar el meu recels sobre la relació efectiva entre la filosofia i el món real (un altre pas en el meu camí de pèrdua de l’única, més o menys, fe que mai hagi tingut).

Hi ha més, però fonamentalment la pintura anglesa del XVIII gira sobre els dos senyors de més amunt, pintats per ells mateixos. En molts sentits són oposats. Reynolds fou el primer president de l’Acadèmia britànica i és el paradigma de la pintura acadèmica. Conreà amb molt d’èxit tots els gèneres llavors de moda, com la pintura històrica, i tot museu amb unes mínimes pretensions en aquesta illa ha de tenir alguna cosa seva. Afortunadament, hi hagué per a tothom. Tot allò que pintà fou sempre valuós, però jo diria que mai és memorable. Hogarth fou exclòs de l’Acadèmia i es considerà que el seu treball no tenia valor estètic. En canvi, gaudí d’un èxit popular i feu diners en gran part gràcies a la popularitat dels seus gravats. Ja en vaig parlar-ne fa un temps, aquí. En el curs, el primer ha sortit una mica per tot arreu (l’ordenació de la matèria era temàtica: els inicis de l’abolicionisme, la invenció del paradís, el culte a la celebritat, la soicetat lunar ..), però les classes més interessants s’han concentrat en el segon, al qual es dedicà una sessió monogràfica. Com és obligat, el curs ha acabat amb una visita a la National Gallery on tots el temps del que disposàvem ha estat emprat en la contemplació de la sèrie Marriage à la mode, on Hogart satiritzà el comportament matrimonial i amorós de les classes britàniques dominants.

La sèrie consta de sis quadres. En el primer veiem una transacció matrimonial on una noia, filla d’un pròsper comerciant ,es donada en matrimoni al descendent d’una família aristocràtica arruïnada. El segon quadre reflecteix la desastrosa vida en comú del matrimoni. El tercer és una visita del jove marit a un metge acompanyat de la seva amant per guarir-se de la sífilis. El quart és una toilette on veiem la, ja, nova vescomtessa passar-s’ho bé mentre sent un castrati cantant a casa seva i és temptada per l’advocat que la distreia al primer quadre. El cinquè, té lloc a un meublé i veiem el vescomte ferit de mort mentre l’advocat fuig per la finestra. El darrer ens mostra el comerciant enfront de la vescomtessa agonitzant que s’acomiada de la seva filla, una criatura malalta i deforme. S’ha suïcidat després d’haver sabut pel diari de l’execució de l’advocat, el seu amant. Podeu veure’ls tots aquí (per cert, molt bé, en un cert sentit millor del que es pot veure en el propi museu). Allò més interessant és la riquesa dels detalls. Varem estar-hi molta estona, perquè no hi ha res de gratuït. Hogath utilitza tot per donar-nos informació i construir el seu relat moral. El qual, des d’un altre punt de vista, de fet ens portà a allò que reflecteixen molt bé les obres de Hume, la convicció de què l’adveniment d’una societat comercial era incompatible amb els codís morals heretats de la tradició

La casa del Doctor Johnson

Ahir vaig veure un altre lloc que m’atreviria a qualificar d’ absolutament indispensable pels interessats a la literatura, la casa del Dr. Johnson. De fet, va viure a 18 domicilis diferents a Londres, però aquí s’hi estigué onze anys i fou el lloc on composà el seu diccionari. El seu emplaçament és sorprenent. Des de Fleet Street, un petit carreró s’endinsa en un laberint de passatges que recorda quina devia ser la configuració de la city en un passat. Hi ha moltes cases del XVIII a Londres, però la majoria són mansions senyorials, Johnson mai no fou ric i de fet varies vegades va estar molt a prop de la presó per deutes. La casa era doncs normaleta. Te tres pisos, a més del soterrani que servia de cuina, però cap dels pisos té més de dues habitacions i tampoc són gaire grans. Hi ha en exposició alguns dels objectes que li pertanyeren i en el seu antic dormitori, ha estat ubicada la biblioteca amb exemplars important, tant del diccionari, com del seus predecessors. Hi molts retrats i gravats de les amistats de Johnson, un home eminentment sociable. Personatges com l’actor Garrick, que havia estat el seu deixeble a les Midlands abans de què tots dos arribessin a Londres, Sir Joshua Reynolds, el seu millor amic malgrat ser wigh i evidentment Boswell, l’home que més ajuda a la seva immortalitat. Entre les moltes figures hi ha un personatge secundari, però en un cert sentit decisiu a la història del pensament: Beattie, també molt amic de Johnson. Beattie composà una refutació de la filosofia de Hume que fou la font mitjançant la qual Kant tingué coneixement del pensament de l’autor del Tractat. Johnson detestava Hume. També hi ha el retrat del seu criat Francis Barber, que li fou regalat a la mort de la seva dóna. Johnson li dóna una bona educació, aprengué grec i llatí, i el convertí en un home lliure a la seva mort. Entre les sorpreses agradables que em deparà la casa, valdria la pena afegir aquest article que vaig llegir al que fa 250 anys era la seva sala de recepció, es l’evocació de la seva figura, i de la de Boswell, feta en un curs de literatura per J.L. Borges, aquí

Retorn a Hamsptead

 William Murray, primer comte de Mansfield

 Pieter van den Broecke , per Franz Haals

Les dues nebodes de Lord Mandfield, el quadre està atribuït a  Johann Zoffany

 La biblioteca

L'autoretrat de Rembrandt

The guitar Player, de Vermeer

Si hom té un dia per estar-s’hi a Londres i no sap ben bé que fer, el meu consell per aprofitar-lo és anar a Hampstead. En aquest barri, allunyat del centre, hi és el major parc de la ciutat amb una zona forestal, tres petits estanys on la gent a l’estiu s’hi banya i la Kenwood House, de la que ja havia parlat fa uns anys, aquí. Dissabte passat vaig tornar-hi i la casa llueix molt millor després de la seva restauració. La col·lecció de pintura segueix, tot i que la seva peça més coneguda, l’autoretrat de Rembrandt, és   temporalment a Amsterdam, però hi ha hagut una restauració completa de la biblioteca, un treball esplèndid de l’arquitecte més significatiu del període Robert Adam.

La casa disposa ara de molta més informació, si abans ens parlava només del propietari que va cedir-la a l’estat anglès, després d’adquirir-la amb el import de la seves accions de Guinnes, ara  s’ha restituït la memòria del primer propietari William Murray, primer comte de Mansfield, que feu el palau per fugir de l’aglomeració londinenca, llavors llunyana. Mansfield fou la principal figura de la jurisprudència britànica del segle i una fita indispensable en la història de la defensa dels drets humans. El 1772 a la seva resolució del cas Sommerset, establí que l’esclavatge no tenia base a la common law i que mai havia estat establert per la llei positiva a Anglaterra, amb la qual cosa obrí les portes per a acabar amb el comerç d’esclaus, 35 anys després. Hom presenta sovint la seva decisió com un exponent de l’avenç de les idees il·lustrades, tot i que els il·lustrats no sempre ho van tenir del tot clar. Hume pensava que els negres eren inferiors mentalment i Kant que el seu esclavatge era natural (quants negres va veure Kant a la seva vida?). Lord Mansfield no tracta la qüestió només en termes jurídiques o abstractes. Era l’oncle i el tutor de Dido Elizabeth Belle, la filla del seu nebot i d’una esclava negra. Dido fou la primera persona de color retratada com una persona lliure, cosa que efectivament fou per la decisió del seu oncle, del tot inhabitual a l’època. La noia fou integrada a la família i rebé una herència apreciable, tot i que no hi era als sopars amb gent de fóra. Cal recordar que a més de ser negra, era il·legítima. La seva història ha estat explicada fa poc en un film, Belle, que no he vist i no sé si ha arribat a Catalunya. 

Sortint del parc, els carrers de Hampstead són perfectes per badar una estona. Poc a veure amb la resta dels carrers de Londres. Molts d’ells mantenen un aire del tot rural que et fa difícil pensar que estàs a la ciutat més gran i més frenètica d’Europa.