American sniper

Amb 84 anys Clint Eastwood acabà d’assolir l’èxit més gran de la seva carrera, des d’un punt de vista monetari, amb el seu darrer film, American Sniper. La pel·lícula està basada en una història real, la de Chris Kyle acreditat com el millor franctirador de l’exèrcit americà amb més de 16o víctimes, després del seu assassinat per un veterà de la guerra amb problemes psíquics, fou celebrat com un heroi nacional. Els títols de crédit finals es superposen a les imatges dels homenatges pòstums i patriòtics. El film ha estat acollit per l’extrema dreta americana, Sara Palin, com una celebració dels seus ideals i en un diari més aviat esquerrà com The Guardian se li ha posat com objecció que no hi ha una anàlisi política de la guerra de Irak. La segona cosa és més certa que la primera. La pel·lícula explica la gènesi d’un procés de mitificació. Cap mite no sorgeix d’una anàlisi de cap mena. Pel contrari, els mites i les anàlisis mai no poden acabar d’anar plegats. Pel que fa la primera crec, o dit amb més propietat sento, que Palin no té raó, però és evident que el seu punt de vista es pot recolzar al film. Mai no sentim a Kyle fent un discurs mínimament qüestionador de la presència americana. No en té cap dubte de qui són els bons i qui són els dolents. Ara bé, com diu Nick Pinkerton, a la seva recensió molt favorable de Sigth& Sound, allò que mostra un film no és el mateix que allò que diu i Eastwood ha assolit unes imatges poderoses amb vida pròpia més enllà del discurs patriòtic. Potser això s’aprecia millor a l’escena més poderosa del film. La primera vegada que Kyle exerceix com a franctirador. La seva víctima és un nen d’uns dotze anys que corre amb explosius vers un comboi americà. Eastwood ens mostra en pantalla el nen des del visor del rifle. Sentim el tret, però allò que cau no és un nen sinó un cérvol. Estem vint anys enrere i veiem que qui ha disparat és Kyle quan tenia, més o menys, 12 anys. Son pare el felicita i encoratja. Després la pel·lícula ens mostrarà la seva, curta i precària, formació. (abans de morir veurem el fill gran del protagonista abatre també el seu primer cérvol) Com a persona poc favorable a disparar cérvols, aquesta primera escena em dóna la idea de que hi ha alguna cosa de patològic en el personatge. Òbviament la senyora Palin en farà una altra lectura. Quina en fa Eastwood? Em sembla que com a director n’és ben conscient d’aquesta dimensió. Una altra qüestió és la de naturalitat d’aquesta patologia.

    Més unanimitat hi ha hagut en considerar la pel·lícula des d’un punt de vista estrictament cinematogràfic, on la diferència entre Eastwood i la major part dels hiperactius directors actuals es fa del tot palesa. A totes les escenes d’acció sempre saps que està passant. On són el uns i on són els altres. Una regla bàsica però del tot oblidada. Vaig trobar molt bones totes les escenes d’acció i potser destacaria particularment el moment en què el protagonista entra en acció mentre la seva dóna li diu que espera un nen. Eastwood alterna les imatges de la batalla amb les de la noia sentit la batalla pel seu mòbil.

   Però tornant al tema polític m’agradaria encara apuntar dues coses. La primera és que malgrat la seva inclinació pel partit republicà, però potser “malgrat” no és un terme adient, Eastwood és un dels pocs directors que pot representar els personatges de la classe baixa de manera convincent. La buidor de la vida de Kyle abans de l’exèrcit és mostrada amb molta claredat, prou claredat com per a qüestionar el seu discurs. (en canvi, alguns dels cineastes preferits pel “progressisme” mai no treuen als seus films ningú de classe obrera). La segona és una mica herètica a la Catalunya actual, però la diré de totes maneres. Allò que compensa que en el film no hi hagi debat polític és que a la vida humana, hi ha coses molt més importants que la política i d’aquestes si que en parla el film: la religió, la violència inherent a la condició humana i el sexe. Especialment important és el lligam que Eastwood estableix a tota la primera part del film entre les dues últimes. Fins al punt que hom pot considerar el film d’Eastwood com la millor exposició en molt temps d’allò que els americans anomenen “amnosexuality” o com diu Pinkerton la millor des de Red River i Winchester 73