Vaig al BFI per a veure el darrer film de Claude Lanzman, le dernier des injustes. Lanzman és l’autor de Shoa el documental segurament més important del segle XX, tant pel que fa al seu valor de testimoni històric basada en una renuncia completa a la utilització d’imatges d’arxiu. La gènesi d’aquest darrer film es confon amb la de Shoa. De fet, el nucli central del film, l’entrevista amb Benjamin Murmelstein, fou el primer material gravat per a Shoa, però no fou inclòs en el muntatge final.
La raó d’aquesta omissió rau a la personalitat de l’entrevistat. Murmelstein fou el darrer cap administratiu, ancià segons la terminologia dels nazis, del camp de Theresienstadt o Terezin i l’únic càrrec d’aquestes característiques que va sobreviure a la segona guerra, cosa que el convertia en un personatge excepcional. Rabbí vienés, el 1938 va treballar per Eichman, essent l’únic jueu amb el privilegi de seure enfront del jerarza nazi, organitzant l’emigració jueva i va seguir prenent cura de les qüestions jueves després d’esclatar la guerra quan fou enviat a Theresienstadt. Després de la guerra, va ser jutjat pels txecs acusat de col·laboracionisme i absolt, però mai es va arriscar a anar a Israel. La seva col·laboració en el judici d’Eichman fou refusada. Theresienstadt és el famós camp model mostrat als documentals nazis com a mostra del seu bon tracte envers els jueus i Murmelstein entengué que mantenir la farsa era la millor manera de preservar el major número de vides possibles. Es considerava llavors col·laboracionista en el sentit en què podem considerar col·laboracionista a Scherazade, l’analogia amb la que li agradà definir-se, un narrador d’històries amb la única finalitat de preservar una mica la seva vida i la dels que l’envolten.
Tot el film gira sobre la conversa entre Lanzman i Mumerlstein de fa ja quasi quaranta anys. Això s’intercala amb imatges de Theresienstadt a hores d’ara on Lanzman, gairebé ja un nonagenari, ens llegeix fragments del llibre de Murmelstein. També inclou fragments del culte jueu desenvolupat a l’Europa actual, un exemple de supervivència que és el gran tema de la pel·lícula.
Acusat de col·laboracionista per la seva ambició i vanitat, la seva autojustificació planteja un dilema moral de primer ordre, dels que no tenen una resposta fàcil. És clar veient el film que Lanzmann se’l creu i se’l vol creure. Tanmateix és obvi que aquest material encaixava molt difícilment a Shoa. Potser ara són millors temps per a recordar que als camps de concentració hi ha haver moltíssims màrtirs, però molts poc sants
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada