Rutines londinenques

El meu treball literari dels propers tres mesos és fer una traducció al català dels diàlegs de la religió natural. No me l’ha demanat ningú ni en fa cap falta, perquè no parla ni diu res gaire relacionable amb el “procés”, però és una bona manera d’entretenir-me i completar una mica el que podríem dir “programa personal d’estudi”. Com que em costa quedar-me a casa, treballaré al Museu Britànic. L’Encarna va tenir el detall de fer-se, i fer-me, membre, cosa que em permet accedir a un espai amb una cafeteria i una sala d’estudi amb un accés limitat de públic. Des de la finestra veig el gran espai central i celebro compartir, en un sentit molt aproximat és clar, el mateix espai on per exemple treballà Karl Marx. De camí a la parada del bus 18, el que utilitzo per a anar a casa, he de passar pel davant del waterstones de Glower Street. Els coneixedors del panorama editorial britànic potser arrufaren el nas en sentir el poc estimat nom d’aquesta cadena. El de Glower Street però és una mica diferent. Abans de ser englobat per la poderosa cadena, la llibreria es deia Dillons i era potser la principal referència de la ciutat. De fet, el barri té una animada vida universitària perquè està a tocar de la universitat de Londres, la qual distribueix els seus edificis per aquest sector de Bloomsbury. Vaig entrar-hi i vaig estar-me una bona estona. Com fa deu anys vaig trobar, quan vaig començar a ser habitual, que hi havia moltes coses que m’interessaven. La diferència amb fa deu anys és que la sortida que utilitzava per justificar qualsevol compra convulsiva, ara ja no em funciona. Dir que m’ho llegiré quan em jubili, ara per ara em sembla massa aventurat i potser injustificadament optimista.