Durant els darrers mesos alguns mitjans de comunicació han utilitzat de manera reiterada i incessant l’expressió de què estàvem fent història, cosa que semblava s’havia de viure com joiosa en ella mateixa. La possibilitat d’aquesta operació segurament es troba al fet que els catalans no saben gaire història. Quan hom en sap una mica, se n’adona que és molt millor quan la història et passa de relliscada. Els pobles benaurats tenen poca història i els seus membres van fent. Els esdeveniments històrics, en canvi, permeten crear herois a canvi d’abocar multituds a les escombraries. Lean va expressar meravellosament aquesta sensació l’última vegada que veiem Lara al Dr. Zivago caminant al costat d’un mur gris amb un abric del mateix color fins que al final es fa indistingible mentre que en primer terme es manté un retrat mural del camarada Stalin.
Tot aquest preàmbul és per a parlar-ne d’una de les novel·les que més m’ha captivat als darrers temps la del recent premi Nobel francès, Patrick Modiano, anomenada Dora Bruder. Vaig conèixer aquest autor fa dos anys i des d’aquest Nadal he llegit amb gust les seves novel·les. Sovint em sembla millor escriptor que novel·lista, cosa que no em sembla que hagi de ser qualificada com un retret, però si de les que he llegit fins ara me n’hagués de quedar amb una seria, sense dubte, amb la ja esmentada. Dora Bruder, més enllà del seu valor literari és un document històric i una de les descripcions més exactes del que significa ser abocat a les escombraries de la història. La novel·la és la història de la investigació, més aviat infructuosa, feta pel narrador, el mateix Modiano, sobre una noia de quinze anys amb aquest nom, la desaparició de la qual fou denunciada al Paris ocupat pels alemanys el 1941. Modiano no arriba a saber pròpiament res sobre la persona, però si que assoleix descobrir les dates més fonamentals, entre elles la de la seva mort esdevinguda molt pocs mesos després de la seva desaparició a Auschwitz, destí compartit pels seus dos progenitors, l’única família que tenia. La seva història és també la de la família Bruder. Dora era ciutadana francesa però els seus pares eren emigrats jueus arribats a França després de la primera guerra mundial (el pare de fet havia estat legionari francès, cosa que no el va salvar de la deportació). La família estava domiciliada en un hotel, cosa que no era gaire diferent dels nostres rellogats de la postguerra. Quan Paris fou ocupat la noia fou enviada interna a un col·legi religiós segurament per amagar-la .no fou declarada com a membre de la família doncs no residia amb els pares, i la seva fugida del col·legi de monges, sense dubte opressiu, precipità possiblement el procés que dugué a la seva deportació i mort als 16 anys. Tot això es desenvolupa a la ciutat on el narrador viu i per on passeja i es mou constatant en un exercici de perplexitat, tot constatant de vegades la persistència i d’altres la transformació dels llocs concrets però al capdavall la identitat de la ciutat que fou un infern i segueix essent la mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada