El darrer llibre de Gray comença donant la raó a Borges, el qual comentà que tot i ser un fet la victòria del cristianisme sobre el gnosticisme, hom podia pensar en una revenja dels segons. Per Gray, aquesta és la clau principal per pensar en un temps paradoxal el nostre, on, mentre, d’una banda, es nega totalment la possibilitat del lliure albir, incompatible amb la major part dels models científics vigents, es segueix mantenint la il·lusió de què el coneixement és alliberador. La situació és anàloga a la dels pensadors del gnosticisme presoners en una naturalesa demoníaca, però esperançats en adquirir un coneixement que els permeti fugir d’aquest món. Per a Gray, el titella és el símbol de la condició humana, tal i com ens ho mostra una relat de l’alemany Kleist. El titella sembla un exemple de manca de llibertat, però és el seu sotmetiment al titellaire allò que el lliura de la força de la gravetat. En el cas dels humans, la gravetat equival a la llibertat d’elecció, feta sempre quasi a cegues, que constitueix l’element que ens fa pensar la naturalesa humana com essencialment fal·lible. La relació amb el gnosticisme serveix per il·lustrar el caràcter paradoxal de la il·lustració, la qual s’interpreta com lluita contra la foscor, però dóna per suposat quelcom que no sembla ser el cas: que els humans refusen la foscor. És el mateix problema que pels cristians constitueix el mal, però sense la consciència, que si tenen els cristians, de la seva impossible solució. A partir d’aquestes idees la primera part analitza alguns autors dels dos segles anteriors, la temàtica dels quals juga o s’inspira en aquesta connexió amb el gnosticisme. Els autors citats són Leopardi, E. A. Poe, Meynrik, Borges, Lem, Philip K. Dick, Strugatski (l’autor de la novel·la que inspirà el film de Tarkovski Stalker). Tots ells revelen influències diverses del gnosticisme i serveixen per il·lustrat la idea de Gray del caràcter gratuït de concebre una humanitat capaç de superar-se ella mateixa.
La segona part comença amb una comparació amb els asteques, l’experiència històrica dels quals constitueix per a Gray una refutació de la filosofia política hobbesiana, és a dir, de la filosofia política moderna. Per a Hobbes l’estat es fundà en por a la mort i la necessitat de defugir una mort violenta, però els asteques durant un parell de segles bastiren un estat que no oferia res de tot això, sinó tot el contrari. Em aquestes pàgines desenvolupa obertament una polèmica amb Pinker, l’autor que als darrers anys esta simbolitzant de millor manera les il·lusions il·lustrades, tot defensant que el mon contemporani es caracteritza pel retrocés de la violència, una tesi considerada com radicalment oposada a qualsevol consideració cabdal de l’experiència per Gray. Els asteques, per ell, eren menys ingenus que nosaltres. No aspiraven a suprimir l’horror, simplement ho acceptaven. A la nostra situació, la tendència sacrificial i la perspectiva d’una economia on l’element humà està esdevenint cada cop més redundant, ens assenyalen una perspectiva del tot inquietant, en aquest sentit les velles il·lusions poden complir-se. L’ obsolescència dels humans sembla cada cop més propera, tot i que un món de màquines o d’humans molt semblants a les màquines, difícilment podrà ser vist com una redempció. En aquest sentit moltes de les tesis desenvolupades per Debord semblen pertinents per mostrar com es fonamenta un dels elements fonamental que legitimen el nostre estat de coses, mostrar el món com caòtic i el nostre estat com relativament segur, allò que constitueix la feina essencial dels mitjans de comunicació.
La tercera part redefineix la tesi principal, partint de la base que no existeix res semblant a una visió científica del món, perquè la ciència només és un mètode, una manera de fer. La ciència, així, només pot substituir la religió des d’un malentès. Unes il·lusions que estan en el nostre nucli des del cristianisme, ja que és molt difícil de trobar als filòsofs de l’antiguitat. La seva proposta final es evidentment desfer-se de la il·lusió gnòstica, cosa que per Gray només pot fer-se renunciant a imposar un sentit a la vida, acontentar-se amb deixar el sentit anar i venir. Una proposta semblant a la sentència final de Straw dogs, que acaba preguntant-se si el sentit de la vida està només en mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada