Selma

Dissabte passat era el cinquantè aniversari del diumenge de sang a la ciutat de Selma i precisament sense ser-ne conscients VAser el dia que varem triar per veure el film del mateix nom que explica aquests fets històrics. En una primera versió el treball de la directora Ada DuVernay em sembla cinematogràficament ben sòlid. La narració és clara i mai no et permet desconnectar. En un film d’aquestes característiques l’elecció del protagonista sempre és decisiva i el britànic David Oyelowo es mostra com una elecció del tot encertada. En un temps de pseudo-èpica com els que vivim, la rememoració efectuada per Duvernay d’una injustícia i una situació insostenible és del tot emocionant. Però el film, mostra també l’aspecte menys honorable, el fet que d’alguna manera la situació de tensió fos buscada, perquè no fou tant la massacre allò que canvia la història, com el fet que la massacre fos televisada i tothom n’era conscient de que això havia de ser així. La pel·lícula al mostrar els punts de vista, divergents dels de King reflecteix bé l’esperit que Duvernay mostrà en la seva entrevista amb Sigth&Sound i que vull traduir i incloure perquè potser tenim alguna cosa a aprendre: Al capdavall, cadascú mira la història a través de les seves pròpies ulleres. La manera en què vosté i jo recordaren aquesta conversació serà diferent. Si dic que la meva és la correcta, prescindeixo de la seva memòria i prescindeixo de la seva veu i de la seva memòria i això és perillós. M’han agradat especialment la recreació dels discursos de King, malgrat que no siguin exactament els originals per una qüestió de drets d’autor, I l’ús que el film fa de la tradició musical negra americana, fent palès el seu caràcter de suport a la vida comunitària d’aquest grup exclòs. Els articles apareguts a la premsa el passat cap de setmana mostren que malauradament més enllà del dret a vot, garantit finalment pel President Johnson, les coses tampoc han canviat gaire.

Triar o no triar

El meu pare va començar a treballar als catorze anys. No va fer cap tria. La meva mare, el mateix. Era simplement el que hi havia. Jo vaig anar al institut primer i després a la universitat. Atès que no havia anat ningú, i havia certament altres opcions, hi ha va haver tria i el poder anar era positiu. Un senyal d’ascensió professional o d’accedir a bens, una vida d’estudi, altrament improbables. La generació dels meus fills hi anirà majoritàriament a la universitat. No pas perquè aspirin a una vida d’estudi, no tenen gaire idea de que podria ser-ne això. També desconfien de la promoció social o professional, poc congruent amb l’esdevenidor probable. Hi aniran, només i exclusivament perquè és el que hi ha. La mateixa raó per la que ha anat a l’institut. Sense tenir en compte això, tota discussió pedagògica n’esdevé converses de metafísica barata.

El preu del nominalisme

El conservadorisme de Gray té de fet unes arrels filosòfiques molt antigues. Tan antigues com la tradició filosòfica britànica. Si Ockham tenia raó, la revolució és impossible. No hi ha humanitat i si no hi ha humanitat, la humanitat no decideix res, ni té futur, ni té passat. Tot i que certament hi hagueren passats i decisions i hi haurà futurs i noves decisions.

l'ànima del titella

Vaig el dia 26 de febrer a la presentació que John Gray fa del seu darrer llibre, the soul of the marionette, a la LSE. En aquest llibre el seu autor s’enfronta a un dels problemes originals i centrals de la modernitat filosòfica, però no pas de la filosofia, la qüestió de la llibertat. Gray va mostrar-se com un orador competent i amè, però sense haver llegit el llibre, cosa que espero fer la propera pasqua, no em sembla que afegeixi res d’ especialment nou als seus anteriors treballs. Gray és fonamentalment un escèptic, però en un sentit instrumental com ho era Descartes. En el seu cas l’escepticisme és una eina per a lluitar contra les periòdiques onades d’entusiasme provocades per la radicalitat il·lustrada. En aquest sentit, segueix el camí de Hume, iniciat amb la crítica de l’escocès a la filosofia de la història whig. La seva tesi central, amb la que començà la seva exposició, és que el coneixement no és en ell mateix alliberador, tot els nostre segle XX, en pot ser el testimoni de càrrec, i per això la civilització humana és inherentment fràgil. La darrera il·lusió il·lustrada, la redempció per la ciència i la tecnologia, no és menys il·lusòria que qualsevol de les anteriors. No havent-hi possibilitat de planificació, qualsevol decisió ignora allò que podem perdre pel camí. Malgrat declarar-se en el debat posterior com simpatitzant de Syriza, no en tinc cap dubte que la seva posició és quintaessencialment conservadora (és clar que això no és contradictori i pot fins i tot ser positiu pels que pensin que la dualitat entre esquerra i dreta es desvirtua quan es redueix a conservadorisme enfront de progressisme)

Pel que fa la qüestió de la llibertat, el seu punt de vista sembla reformular i reprendre moltes tesis d’autors anteriors. En resum, per Gray la llibertat no existeix perquè estem obligats a triar i a fer la tria sempre mancats de coneixement. Hom pot pensar a Sartre o Spinoza, però el deute que va reconèixer, la seva font d’inspiració, és molt més antiga: el gnosticisme.

Gerda Taro al Cañada Blanch

Gerda Taro ha estat el tema de la darrera reunió del centre Cañada Blanch. La seva figura ha esta presentada per Jane Rogoyska, escriptora i guionista polonesa, que acaba de publicar un llibre sobre la fotògrafa alemanya. Ella ha presentat aquest personatge de vida curta, massa curta, perquè tot just tenia vint i sis anys quan va morir. Parlar-ne amb propietat no és fàcil. Certament sense Gerda, no hi hagués hagut Robert Cappa, i això ja la fa important, però parlar de la pròpia Gerda no és fàcil. La confusió del seu legat amb el de Cappa és total i en un any, i treballant sovint amb mitjans tècnics molt limitats, li fou difícil assolir un estil realment propi. Tanmateix allò més interessant, per la conferenciant i per l’autor d’aquestes línies, és la invenció que Gerda i Robert feren d’ells mateixos. Com varen decidir de deixar de ser Gerta Pohorylle i Endre Ernő Friedmann, dos jueus centreeuropeus, exiliats polítics a Paris gairebé sense recursos per passar a ser, Gerda Taro i Robert Cappa, un famosíssim fotògraf americà i la seva agent de premsa. Res de pobretalla europea sinó glamour gairebé hollywoodenc. Juliol del 36 fos el seu moment decisiu quan a Espanya pogueren satisfer simultàniament el seu compromís polític i les seves expectatives professionals. El coneixement d’aquest període augmentà amb el descobriment dels 4500 negatius de la maleta mexicana,els millors treballs de la qual foren mostrats a Barcelona i Londres, com vaig explicar aquí. 

Segons la conferenciant, mentre Gerda ( o si voleu Gerta) estava a la guerra d’Espanya, el seu compromís amb la causa republicana augmentava i això, de vegades, li feu perdre l’objectivitat. Paul Preston preguntà llavors com una fotografia pot deixar de ser objectiva. La resposta fou que una fotografia sempre implica opcions (que surt i que no surt, com la més fonamental) i aquestes opcions qüestionen l’objectivitat. La resposta és només relativament convincent ja que em sembla que planteja una altra pregunta que, en aquell moment, no vaig encertar plantejar: Com pot ser, llavors, una fotografia objectiva?

drets humans

Però Celine, l’exemple de l’ateisme, és també l’antisemita, l’incitador de l’holocaust. L’evidència dels pamflets que escriví és aclaparadora. No en té defensa el seu cas sense fer el ridícul, grat a alguns intel·lectuals, de dir que en realitat es barallava amb símbols o categories ... magre consol per a qualsevol víctima d’Auschwitz saber que no morí com a individu, sinó com a representant d’una categoria ...  En tot cas, allò que il·lustra perfectament Celine és que si ha mort Déu, no en poden haver tampoc de drets humans; dit de manera més clara, afirmar uns valors com eterns, immutables, incondicionals és afirmar Déu prescindint de les expectatives que l’autor de l’afirmació tingui sobre les religions positives. Això és una dicotomia inacceptable per a tothom que vulgui ser bona persona i simultàniament modern. Hom pot triar llavors el camí husserlià. La invenció és universalitzable i el camí triat es pot imposar. És un camí noble i no necessàriament contradictori. Potser, atès com són els humans actuals, ens sobrevalora una mica. Del humans del futur, si n’hi haurà, no en sabem res.

Tornant a viatjar

Fa gairebé dos mesos que soc aquí. Encara no m’he fet i ja de començar a pensar en la tornada, a Medina del Campo. Bàsicament n’estic fent dues coses. La traducció dels Diàlegs sobre la religió natural tindrà segur una primera versió abans de Pasqua. Haurà estat un treball tan plaent com inútil. M’és del tot impossible imaginar un editor o un lector per a un treball d’aquesta mena. L’altra feina era una presentació del celinià Voyage au bout de la nuit. Havia de ser una cosa petita, un exercici merament escolar, però la lectura del llibre, de fet la segona relectura, em dóna moltes ganes d’anar més enllà. Malauradament un dels vicis adquirits després de 30 anys de, diguem-ne, conreu de la filosofia és a fer un ús massa selectiu de la meva capacitat, quan més va més migrada, de la meva capacitat per a fer atenció. Dit d’una altra manera, d’haver-me cregut la distinció entre la literatura i la filosofia.

Hi ha una tradició novel·lística que amb independència de les creences efectives dels seus autors és cristiana. Rene Girard ens ha il·lustrat prou sobre aquesta opció. En Joan Sales també. Dostoievski n’és la millor mostra. També Cervantes i segurament Proust. Hi ha molts però no clarament tothom. Moby Dick, per exemple, n’és clarament una excepció, també l’obra del reverend Johnathan Swift. La importància del voyage és que defineix clarament el paradigma contrari. És una novel·la radicalment atea. L’itinerari de Ferdinand Bardamu no permet l’afirmació de cap dels valors que associem a la divinitat o en poden esdevenir les seves màscares. Només això, però, no seria prou radical. El voyage és una successió d’escenes de les que sempre es pot deduir una tesi o un principi antropològic i del conjunt se’n dedueix la impossibilitat de la noblesa. No és que no hi hagi demostració de la superioritat d’allò noble sobre allò baix, el límit definidor de la filosofia platònica. És que no existeix aquesta mena de dicotomia, només una naturalesa cega i una humanitat amb pretensions infonamentades.

No estic segur de què llegí, filosòficament parlant, Céline. De segur Schopenhauer i Freud, també possiblement Nietzsche. Tanmateix, si recordem la definició de filosofia de Sòcrates al Fedó, la meditació sobre la mort, n’esdevé impossible negar-ne l’interès, perquè cap altra obra del seu segle es va centrar amb tanta intensitat i radicalitat en aquesta tasca. De fet, el voyage és una molt curiosa barreja de les meditacions dels moralistes francesos, Bardamu no deixa de fer sentències morals a cadascuna de les 45 escenes del llibre que poden ser llegides com entremesos amb un missatge moral, i la novel·la picaresca, la primera que va definir-se des de l’anti-heroi, la inventora del “loser”.És cert que al Lazarillo, per posar-ne l’exemple més palès, no hi mor ningú, però tampoc ningú no hi arriba a viure del tot. Tenen massa feina sobrevivint.

Per Girard la novel·la és un ensenyament sobre el mimetisme que fa de la vida humana un enfern. La superació passa per la transcendència i els finals de les millors novel·les són sempren una porta oberta a l’esperança i la redempció. A una novel·la atea, com el Voyage, no en pot haver esperança; no hi ha lloc per a la redempció. És per això que Troski, crec que amb tota justícia, li negà tot caràcter revolucionari al llibre, enfront dels intel·lectuals d’esquerra que el 1932 pensaven que Celine era un dels seus.